Temps hi haurà, quan tot acabi, d’analitzar i valorar el paper que tots juguem en la crisi del coronavirus, tant individualment com col·lectivament i, per descomptat, des de les institucions i les autoritats, tant locals com autonòmiques o estatals. El comandament de la gestió de la crisi la té el Govern de l’Estat i hem estat especialment crítics en com s’han pres algunes decisions, però la crítica ha de partir des de la premissa que no hi ha referents i que no hi ha hagut tant de temps, com segurament pensem, per planificar l’estratègia de defensa davant la Covid-19. És cert que es va pensar que el coronavirus no ens afectaria tant i el mateix Fernando Simón ens va dir que ens colpiria poc.
No podem pensar que la predicció del responsable de la lluita contra la pandèmia fos tan optimista per una qüestió purament política. Un destacat membre del PP l’ha arribat a insultar per les xarxes, acusant-lo, a més, de sotmetre’s a consignes polítiques, i ràpidament li han respost que va ser nomenat per José María Aznar i ratificat per Mariano Rajoy.
És cert que les alertes anteriors per Sarhs o pel virus de l’Ebola no van tenir a Europa pràcticament incidència i hem de convenir que el nivell d’afectació de la Covid-19 era del tot impensable. De fet, Espanya, en el segment del temps de la pandèmia, va començar a prendre decisions importants molt abans que Itàlia, país que sí que va agafar del tot desprevingut el virus. Així i tot, amb la perspectiva del temps, és evident que hauríem d’haver reaccionat abans veient el que passava al país transalpí. Vam confiar molt, massa, en un sistema de salut bo, però afeblit per la crisi del 2008. Però França va confiar-se encara més i l’expansió de la malaltia causarà també un important maldecap al seu govern, com el que causarà també a Alemanya i fins i tot als Països Baixos quan arribi el moment tot i la seva supèrbia. No són gens edificants les acusacions polítiques entre autonomies i entre aquestes i el Govern per formes de veure la gestió de la crisi i, sobretot, pel repartiment del material. Això sí que ha de merèixer un estudi. Tot no es pot carregar a l’argument sobre que era imprevisible la magnitud de la tragèdia que se’ns venia a sobre. La falta de previsió s’haurà de compartir entre el govern i les autonomies, que són les que han tingut les competències fins a l’estat d’alarma. N’hi haurà per a tots. Ens en sortirem.
