de cop, la complexitat. Sí, la pitjor complexitat. La més alta complexitat. La que conjuga dilemes amb milers de vides humanes de fons. I tot plegat per una cosa tan antiga com una epidèmia. Igual que fa cent anys amb la grip espanyola. Que una epidèmia d’una mena de grip augmentada faci trontollar el món ens hauria de fer una mica més humils. Tots aquells que tot el dia parlen de la singularitat i coquetegen amb la immortalitat haurien de prendre’n nota i ser una mica més humils. De fet, tots hauríem de prendre’n nota.
En aquesta crisi la intel·ligència artificial ha fet com fan tradicionalment els economistes en les crisis. Haurà servit per explicar el que ha passat, però no ha servit per predir-ho. I no parem de dir que la intel·ligència artificial ho canviarà tot i servirà per predir i per prescriure el més important. I que els robots ho faran tot. Molt bé. Però aquest cop no han servit com a eina per estalviar-nos massa coses. Qui treu les castanyes del foc als hospitals no són robots, són gent que ho ha posat tot. I això ens ha de fer pensar. Tocar de peus a terra. De vegades som massa tecnopapanates. I ha de venir una trompada com aquesta per tocar de peus a terra. Potser la intel·ligència artificial ens ajudarà a prevenir la propera crisi sanitària, però aquesta encara no. La tecnologia és important però necessita la seva maduració. Per exemple, tota aquesta experiència de teletreball massiva que estem vivint és gràcies a tecnologies que han madurat i també a generacions que han anat adquirint noves competències professionals. Els canvis necessiten compassar tres coses: tecnologies, competències personals i cultures organitzatives. Aquesta crisi del coronavirus ens ha agafat madurs per a unes coses i despullats per a altres. Hem fet servir eines que fa vint anys ja dèiem que faríem servir massivament, però ha hagut de venir una disrupció inesperada per posar-les en marxa.
Ara llegeixo molta gent que diu que aquesta interrupció provocada per la pandèmia és un abans i un després. Hi ha gent que sempre troba que tot és un abans i un després. En la meva opinió, aquesta crisi provocarà un canvi, però no immediat. La gent ens pleguem fàcilment al pes de les inèrcies. Posem les empreses com a exemple. L’obsessió serà tornar a la vella normalitat. A vendre, produir i cobrar. L’obsessió serà la supervivència. Recuperar clients. Fer girar el negoci. Refer-se d’una aturada molt greu. Afrontar els nous equilibris financers (els diners encara que siguin barats no vol dir que no s’hagin de tornar). D’entrada el canvi no serà tan evident. Però aquesta experiència massiva de teletreball evidenciarà que hi ha coses que es poden fer diferent. Aquests dies hem comprovat que la tecnologia ens permet coses que no eren evidents, però també posarà en valor el millor de la presencialitat. Valorarem no només la tecnologia i el teletreball, valorarem també la importància de les sincronies físiques. Hi ha agilitats digitals per descomptat, però hi ha fluïdeses que curiosament només dona la presencialitat. És cert que aquesta crisi evidencia que hi ha una equació organitzacional diferent que és possible. I algunes empreses, algunes universitats i administracions començaran a explorar en aquesta nova equació. La clau serà trobar com fer organitzacions més flexibles, menys burocratitzades i més àgils per poder crear valor en contextos molt canviants.
Però haurem de veure l’impacte real d’una cosa que no hem fet mai; aturar el món un trimestre. No s’atura a l’hora, però s’atura per geografies. I la veritat és que serà un gran experiment, però a un cost extraordinari. I tampoc s’atura tot. S’aturen els ingressos de les empreses, però no s’aturen les despeses. I, és cert, el finançament barat pot ajudar moltes empreses a sobreviure, però l’empobriment és real. En el millor dels casos, transitori, però empobriment real. I, com a societat, veiem com els governs anuncien que posen quantitats desorbitades per pal·liar el cop del coronavirus. Però, aquests diners, no els posen els governs, els posem entre tots.
La complexitat, no la gestionen les màquines. La gestionen les persones. Les màquines espavilades ens ajuden amb les dades. Però les decisions les prenen les persones. I aquest cop són decisions de persones sobre persones. Governar un país. Gestionar una UCI. I la complexitat està feta no només de problemes sinó de dilemes. I ara el dilema és com aturar la pandèmia sense fer que el cost econòmic sigui indigerible. Els dilemes, a diferència dels problemes, no tenen una solució perfecta. Sempre tenen una part de la so- lució que no és solució. I assumir altes complexitats requereix molt talent i molt lideratge.
I és en aquests moments que veiem què suposa com a societat tenir tan poc gruix a la política. Les decisions dures costen de prendre. Han costat fins i tot a la Xina on bescanvien eficàcia per democràcia des de fa temps. I les decisions s’han de prendre enmig de la tempesta i a gran velocitat. El món a finals de gener va començar a sentir a parlar d’un nou virus i un mes i mig després està completament dislocat. L’acceleració incrementa la complexitat. Hi ha panorames que fan que qualsevol que s’hi hagi d’enfrontar quedi com un mediocre. El problema és que alguns ja tenien una trajectòria de mediocritat molt consolidada abans del coronavirus.
Ara ja sabem quant temps ha durat a la Xina la gestió de la crisi del coronavirus. I hem vist el que ha passat a Itàlia. I veiem com de malament van les coses aquí. L’aturada durarà entre dos i tres mesos com a poc. I el retorn a la normalitat arribarà a l’estiu. I això és molt temps. Moltes estadístiques terribles. Massa morts. Moltes setmanes de tenir la gent dels hospitals al límit. Moltes setmanes de gent tancada a casa. Moltes setmanes d’empreses aturades i d’un cicle econòmic mutilat. Però aquesta mena de guaret generalitzat serà menys erm si aprofitem el temps de confinament a casa per pensar, per aixecar la mirada, per gestar noves oportunitats, per aprendre i per desaprendre.
