La situació de màxima gravetat que estem vivint, al costat d’una majoria de respostes responsables, i precisament perquè són majoria, també posa al descobert els comportaments irresponsables i insolidaris. La norma bàsica és ben clara: tothom, tot el temps possible, tancats a casa. Amb l’excepció dels serveis bàsics -salut, alimentació i seguretat-, i sempre amb les màximes precaucions.
Tanmateix, a vegades amb alguna raó poc justificada, sovint per inconsciència o mala informació o a causa de les confusions que creen alguns individus que esperen fer-se notar enmig de l’angoixa que crea aquest estat d’espera tensa, i també per la lentitud en prendre decisions d’alguns polítics, hi ha qui no acaba d’entendre quin és el risc per a ell i per a la resta de persones del seu comportament.
Com que no he sortit al carrer per fer comprovacions directes del grau de compliment de l’ordre de confinament, no em veig capaç de fer valoracions sobre la resposta terrassenca. És obvi que hi ha sectors que sembla que s’escapoleixen de fer el que cal. Algunes obres de construcció, alguns serveis que no són essencials, algunes escapades a segones residències… Però per valorar-ho objectivament ens caldrien fets i dades, i no tan sols impressions subjectives. Per exemple, el consum de combustible a les gasolineres. També l’evolució de les transaccions bancàries, particularment les electròniques. O el consum d’energia de les empreses i comerços. I el volum de les escombraries recollides. Els nivells de contaminació de l’aire. El consum de medicaments lligats a l’ansietat. L’anàlisi dels tipus de converses a les xarxes…
En aquests moments, més que no pas percepcions moralistes, d’arengues carregades de "moralina" tronada, sempre propenses al catastrofisme perquè és d’on treuen més rèdit, ens calen fets i dades. Ens cal la millor informació, la més creïble i ben fonamentada, cosa que no exclou que hi hagi algunes contradiccions i discrepàncies. També hi ha desacords entre els experts. Però sempre cal desemmascarar els impresentables que miren de treure avantatges polítics, econòmics o personals dels estats de d’angoixa col·lectiva. La gestió pública de les catàstrofes sol capgirar les percepcions que tenim dels seus responsables. Pot ser que en aquest cas passi el mateix, per bé que els que hi poden sortir perdent ja s’ocupen de mirar de desacreditar els qui destaquen en la capacitat de resoldre el desafiament. Però en aquest cas és fàcil de discernir: hi ha qui fa propostes i pren decisions, i hi ha qui les torpedina amb agror. No tothom, però segur que molts individus, en la seva condició de ciutadans compromesos, se n’adonen i sobretot ho sabran avaluar al final de l’emergència. M’estalvio d’assenyalar ningú per no caure en allò que crec que no és moment de fer-ho. Ja hi haurà temps per repassar el lloc que ha ocupat cadascú -polítics, periodistes, articulistes, experts…-, i ressituar cadascú a l’alçada de la seva dignitat o mesquinesa. Sigui com sigui, i ara com ara, les dues consignes que exigeix el moment dramàtic que vivim són clares: "quedem-nos a casa" i "ens en sortirem". Però deixeu-m’hi afegir aquestes altres: "ben informats, ull crític i disposició serena i solidària".
