Perd bocí. L’equivalent de l’expressió seria "come y calla". A la societat actual, si ets analític/crític, sols tenir problemes. Això passa al periodista incisiu i delator que parla de temes que no agrada sentir. Espero no acabar al "bell mig de la diana" amb la proposta que diré. Si més no perquè corro el risc que em titllin de "mosca collonera".
Fa pocs dies, visitava un bon amic ingressat en un centre hospitalari local. Parlo en passat perquè el protocol del coronavirus establert ara limita l’accés als centres, per controlar millor una possible situació d’emergència. Porta més de tres setmanes allí. Un cop el vaig veure reclinat al llit, amb una tauleta. Llavors li vaig preguntar: "Tens senyal de wifi?". M’ho negà. Digué que el fill li havia gravat un film i es distreia, "matant les hores". Tot seguit vaig fer l’intent de connectar-m’hi. Era com un "atracament" a la butxaca del malalt ingressat al centre. Amb la "mòdica" quota de 20 euros/dia.
Em pregunto: tan difícil és ampliar el senyal del repetidor del recinte i oferir-ne l’accés de franc als residents? Tots els ingressats ho agrairien. Des del punt que les hores hospitalàries encamat es farien menys feixugues. Em podran rebatre que "contra el defecto de pedir, está la virtud del no dar". El contrari esdevé gasiu i garrepa. No entenc que la gerència d’un centre sanitari tot ho arribi a mercantilitzar i vulgui fer-ne negoci. Primer de tot, ha de prevaldre l’atenció màxima i diligent als malalts.
Ben mirat, em sembla sincerament que "no demano pas la lluna en un cove". En ple segle XXI, fins i tot ho visualitzo gairebé com un dret adquirit. Si més no, des de la perspectiva que ja disposem d’espais i indrets a la vila per poder accedir a aquest servei gratuïtament.
Després d’aquesta columna, voldria rebre una resposta pública clara i intel·ligible per part de la direcció dels centres. Parlo de Mútua Terrassa i Hospital/CST. A ésser possible a través d’aquest mateix mitjà. Si us plau, que no em vinguin a dir que la pega rau en el cost. No m’ho creuria. Amb bona voluntat, s’arriba a bon port… La qual cosa alegraria, evidentment, un col·lectiu important de ciutadans.
Potser, fins i tot, algú que m’està llegint o jo mateix. "Chi lo sa!"
