Tot i respectant les decisions i la professionalitat i més bona voluntat dels sanitaris, em rebel·lo a acatar acríticament les recomanacions reblades aquests dies per les autoritats de les institucions de Catalunya, d’Espanya i del món.
Em sorprèn a hores d’ara tant d’interès per la salut de tothom, potser perquè estem lamentablement acostumats a veure com es defensen habitualment amb molta més força els interessos, salut inclosa, d’uns col·lectius privilegiats, enfront dels de tots. És allò de ciutadans de primera, segona o tercera a què amb massa docilitat ens hem acostumat. Qui es rebel·la, qui no se sotmet al dictat autoritari, és enemic dels "interessos generals" que sempre els defineixen, ai las!, els manaires de torn, tant polítics com econòmics.
Estic d’acord a tractar tothom amb el mateix raser, estic d’acord amb tota la prevenció, però és sospitosa tanta informació a tota hora i deshora sobre el virus incontrolat i la por que ens afecta a tothom. Com que no hi ha mal que per bé no vingui, ja és hora que "els de dalt" coneguin la por! -si és que mai l’han conegut- i la incertesa en què diàriament viuen "els de més avall", que som la major part de la humanitat.
Tots sabem de la precarietat de la condició humana, tots sabem que "hem de marxar" malgrat no viure-ho sovint com una part molt important de la nostra realitat. I és activament que hem de viure aquesta condició que ens ve donada des del dia del nostre naixement. Per tant assumeixo, com deia, que "hem de marxar", deixar espai per a altres vides que també participen de la realitat. I quan arriba aquesta hora de la partença? Qui ho sap? És com un lladre, diu l’evangeli, i de fet tots ho podem comprovar quotidianament. Per tant fora tanta por, fora la visió tràgica de la vi- da.
Això si aprofitem l’ocasió, la feblesa del sistema, per rebel·lar-nos per unir-nos contra tanta desigualtat i precarietat, l’oblit de massa milions de persones, com nosaltres, que diàriament veuen trepitjats els seus drets més fonamentals com l’habitatge, l’aliment, l’educació, la sanitat, la feina. Aixequem-nos contra tanta injustícia institucionalitzada i "legalitzada" per al muntatge d’una injusta i mal anomenada seguretat jurídica que de fet és contrària a la major seguretat jurídica: Drets Humans, per no anar més enllà.
Que el coronavirus no ens distregui de la major: el dret a la vida de tota persona. Hem de seguir lluitant tossudament alçats contra el racisme, l’homofòbia, la gran banca que provoca desnonaments, suïcidis, participa desmesuradament en els fons voltor, el desenvolupament d’armes -col·laborant ja sigui directament o indirecta en el manteniment de sagnants guerres arreu del món. Hem de desconfiar d’arrel d’aquesta banca que provoca la mort de massa conciutadans nostres, que s’ha apropiat amb el placet de l’Estat de les nostres històriques i socials caixes d’estalvis, fins que van decidir fer de bancs.
Avui tenim a l’abast alternatives més humanitzades, ètiques i socials, que cal difondre i promoure entre la ciutadania. Que el coronavirus tampoc ens faci oblidar l’opressió d’uns estats contra minories ètniques i/o nacionals que volen mantenir la seva identitat natural i històrica -i sabem de què va la cosa- per esdevenir lliures i corresponsables de la seva història. El feixisme, el malbaratament del menjar, l’omnipotent Ibex, el menyspreu de la dona -pal de paller sobretot en els països del sud-, el neoliberalisme econòmic, l’immoral i desvergonyit fre de la UE a la lliure circulació i al dret d’asil de famílies senceres amenaçades de mort, les pensions de vellesa insuficients, etc.
Que aquesta dansa de la por que aquests dies ens martelleja incessantment no ens faci traïdors a la causa comuna, contra tots aquells altres virus, mortals de necessitat, que són massa sovint criminalment protegits a les grans institucions mundials que menen el món cap a on decideixen els lobbies mundials. Uns lobbies que volen tenir tothom sotmès als seus dictats per tal de controlar-ho tot i, sense vergonya, desposseir la gent dels seus drets, guanyats gairebé sempre amb llargues lluites socials, amb gran dolor i sovint amb la pròpia sang.
Tot amb tot una resposta activa, general i persistent ens pot permetre mantenir l’esperança en un futur que volem millor i més fraternal, no només per a nosaltres, sinó per a tothom.
Aquesta és l’única garantia d’una vida justa en pau i harmonia per a la major part de la humanitat.
