El nombre de pàgines de la història de la música a Terrassa que porten el nom de Josep Freixas Vivó, en categories i àmbits molt diferents, és gairebé incalculable, tant com el valor cultural, social, cívic, que l’antic director del Conservatori va aportar a la ciutat al llarg de la seva vida, que es va apagar ahir a la nit, a 89 anys. A conseqüència de les mesures per l’epidèmia del coronavirus, la celebració exequial es farà en l’estricta intimitat, només amb la presència de familiars. Quan s’aixequin les actuals restriccions, se celebrarà una missa funeral a la Sagrada Família. Freixas sempre havia estat molt vinculat a aquesta parròquia, a la que l’any 2014 va fer l’extraordinari regal de l’orgue de 1.760 tubos i sis metres d’altura.
A Capellades, on Josep Freixa va néixer l’any 1930, el seu pare tenia un cafè-teatre amb un piano. Va ser escoltant les actuacions i espectacles que s’hi feien, amb el seu germà Sebastià (que fou un reconegut pintor terrassenc, traspassat l’any 2006), que va començar a sentir la passió per la música que marcaria tota la seva vida. De manera que, a 15 anys, quan es va traslladar a Terrassa, va córrer a matricular-se al Conservatori de la nostra ciutat. Compaginava els estudis amb una feina a la indústria, i uns anys després va començar la seva tasca pedagògica, a l’escolania de la parròquia de la Sagrada Família.
Molts aviat es va trobar Freixas dirigint set escolanies alhora, i per aquests grups de cantaires començà a compondre, una sarsuela i una òpera. De professor al Conservatori va començar a ser-ho el 1955. El 1960 agafava el relleu del secretari, i nou anys després, del director. Freixas ho va ser entre 1969 i 1991 (sense deixar mai de donar classes i elaborant material pedagògic), vint-i-dos anys que recordava com a difícils, sobretot els anteriors a les primeres eleccions municipals.
Impulsor del Conservatori
El Conservatori era llavors (des del 1959), a la Masia Freixa, un edifici bonic però inadequat i que es va anar quedant petit. La manca de recursos la suplia l’esperit gairebé vocacional dels professors.
Malgrat les dificultats, sota la batuta de Freixas el Conservatori de Terrassa experimentà un gran creixement, formant músics importants i agafant un prestigi notable. Va passar de dos-cents alumnes a mil, amplià l’oferta pedagògica i la va portar a les escoles públiques dels barris i aconseguí l’autorització per Grau Mitjà Professional.
En jubilar-se com a pedagog, l’any 1992, Freixas va dedicar-se amb tota la seva gran capacitat de treball a la composició. I va compondre moltíssim. “Es podria fer la carrera de piano tocant només obres meves”, afirmava en una entrevista per aquest diari, l’any 2007. “Segur que passen del miler”, va respondre en ser preguntat pel nombre de composicions.
Un corpus en gran part inèdit, i pendent d’estudi, en què són majoria les obres per a piano i per a corals. Però que també inclou 112 sardanes per a cobla. I moltes musicacions de poemes, d’autors forans (Joan Maragall) i també terrassencs (Joan Costa per les “Set cançons muntanyenques”, sonets de Sebastià Sanz). Entre elles, “Passió, mort i resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist”, sobre textos que Vicenç Villatoro va escriure quan no tenia més de 17 anys. Una obra que no s’estrenà sencera fins a l’any 2011.
“Sardanes oblidades”
L’ obra de Freixas va començar a ser reivindicada i donada a conèixer a començaments de la dècada del 2000. Només una part d’ella és accesible en disc. A la dècada de 1960 la coral Santa Cecília i la cobla del Bages publicaren un elapé de “sardanes cantades”, totes seves, a hores d’ara una preuada joia de col·leccionisme discogràfic. L’ any 2003, la Principal de la Bisbal descobria Freixes i Vivó pel públic sardanista amb el cd “Sardanes oblidades”, una selecció de dotze peces. En aquest segle XXI s’han publicat onze discos de Freixes, el darrer “Música per a piano (5)”, de Rossend Solves. La seva discografia, un altre tema pendent d’estudi.
Freixas, d’altra banda, també va ser escriptor. El seu llibre “Musiquer terrassenc. 224 fitxes biogràfiques” és un impressionant diccionari biogràfic de músics terrassencs nascuts abans de 1950. Però, a més a més, entre 1955 i els primers anys seixanta, va escriure una dotzena de peces teatrals, quasi totes inèdites (el Quadre de Veus de Ràdio Terrassa va emetre l’any 2007 una adaptació de “El egoísta), a finals de la dècada de 1980 va publicar una novel·la històrica (en quatre volums!), “La eterna presencia”, i també té obra poètica. Hi ha molt per descubrir, podem trobar-hi moltes sorpreses, en tot allò que ha fet i ens ha llegat Josep Freixas i Vivó.
