Dilluns a primera hora del matí, en Josep Rull arribava del centre penitenciari de Lledoners al centre de la ciutat per incorporar-se a treballar a l’assessoria jurídica de Mútua Terrassa, en virtut de l’aplicació del famós article 100.2 del Reglament Penitenciari; dimarts, també "ben d’hora ben d’hora", ho feia en Jordi Turull per tornar a fer d’advocat en un dels despatxos jurídics més solvents de la nostra ciutat. Com era d’esperar, ambdós van poder gaudir d’una afectuosa i emocionant rebuda per part de centenars de terrassencs que no obliden el seu compromís amb el país, amb la llibertat i amb els drets nacionals de Catalunya i que mai no deixaran d’agrair el sacrifici personal que han fet, com la resta de processats injustament per aquesta noble causa catalana.
Personalment, però, haig de reconèixer que tinc una sensació agredolça; dolça perquè en Josep i en Jordi ja comencen a tenir espais de llibertat que, després de més de dos anys d’injusta presó, els deuen permetre gaudir d’unes sensacions inexplicables i inigualables. Segur que quan en Josep passejava amb la Meritxell pel passeig del Comte d’Egara, o quan en Jordi baixava per la Font Vella amb la Blanca, van tenir una alteració de tots els seus sentits, com segurament molt poques vegades havien tingut amb anterioritat. Dolça perquè els qui més els estimen els comencen a recuperar en els espais dels que mai no haurien d’haver sortit; dinar amb els fills, dinar amb tota la família o amics, conduir el teu propi vehicle per poder anar a treballar o poder trucar des del teu telèfon mòbil a qui vulguis per poder-hi parlar del que vulguis…
I, direu, on és l’agror? Abans us feia una reflexió sobre la seva privació de llibertat i us deia que era injusta; injusta va ser la seva presó provisional perquè durant l’any 2017, 2018 i 2019 vam poder comparar i comprovar la diferència de com apliquen els jutges espanyols la presó preventiva als polítics catalans o com ho fan amb els condemnats per violació de la manada o amb els condemnats pel cas Blanquerna (en podria dir molts més, d’exemples, però en dic només aquests per la seva notorietat). És injusta perquè mai no hi va haver la violència de la rebel·lió (acusació que van patir fins a la sentència fruit d’una querella del fiscal Maza que reunia tots els elements típics del delicte de prevaricació per part del difunt fiscal) ni l’aixecament públic i tumultuari de la sedició. I és injusta sobretot perquè sense rebel·lió ni sedició els ara ja condemnats, per bé que no per sentència ferma, l’únic que van fer és fer cas al mandat popular de més de dos milions de catalans, conforme a uns programes electorals que cap autoritat espanyola no els va considerar il·legals.
I si agre i injust ha estat el constant retorçar el dret per part de la justícia espanyola, inexplicable ha estat que la Conselleria de Justícia de Catalunya no hagi atorgat el tercer grau penitenciari a tots els condemnats de la causa del procés català, tota vegada que, i ja parlant en termes de condemna, la funció de la pena no és cap altra que la reinserció dels condemnats a la societat. I arribats a aquest extrem a algú li queden dubtes sobre la reinserció social d’algun d’ells, quan les empreses, despatxos, consultories catalanes els han ofert feina de forma immediata..? Inexplicable i també injusta decisió de la justícia catalana perquè no seria la primera vegada que hagués passat; al nostre país hi ha més d’una vintena de condemnats a penes d’entre vuit i dotze anys de presó que han estat classificats de tercer grau als dos anys o abans del compliment de la pena. No és de rebut haver fet un tracte diferent als condemnats per la causa del procés respecte d’altres condemnats per delictes greus. Quan l’article 25.2 de la Constitució espanyola diu que "les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estan orientades a la reeducació i reinserció", s’està adreçant a la totalitat dels condemnats, no a una part d’ells; la Conselleria de Justícia de Catalunya, en no aplicar-los-les, ha tingut una conducta arbitrària i un tracte desigual respecte dels condemnats als que sí que se’ls va aplicar.
Sabut per tots és que JxC i ERC enfoquen la taula de diàleg amb l’Estat espanyol amb objectius negociadors similars però no iguals, però els legítims objectius i les comprensibles estratègies de tots dos partits en cap cas s’haurien d’haver mogut per variables com les de no fer enfadar la Fiscalia o el Tribunal Suprem, i en el cas del tercer grau ERC i la Consellera de Justícia les ha tingut en compte trencant el principi d’igualtat davant la llei.
Quedem-nos però amb la part dolça que ho és i molt, i gaudim del privilegi de poder tenir entre nosaltres dos grans polítics i millors persones; agraïm-los que hagin escollit la nostra ciutat i ajudem-los entre tots que el camí cap a la llibertat plena sigui el més agradable possible.
No podria acabar aquest article, però, sense mostrar el més gran i sincer agraïment a Mútua Terrassa i al Despatx Badia, i de forma especial a les persones que ho han fet possible; el seu ha estat un gran gest de generositat i d’empatia.
Josep i Jordi, Jordi i Josep, benvinguts a Terrassa!
