"’He trobat un àtic de somni’, em va dir un vespre la Heide [esposa de Joan Estruch] en tornar d’una visita a Terrassa." És la primera frase del capítol número tretze de "Crec recordar", que porta el nom de la nostra ciutat com a títol. Estruch hi explica, de la manera més planera, els malabars per assumir la hipoteca del pis, no lluny del centre, i el seu trasllat des de la casa de Mira-sol que tenien llogada, pocs dies abans del Nadal del 2005. Amb la recança que "per raons d’espai vaig haver de renunciar a una part important de la biblioteca, que va anar a parar a un llibreter de vell. Vaig conservar únicament els llibres més estimats". Estruch també explica que, "vist que la carretera per anar a Bellaterra estava embussada cada matí, em vaig acostumar a anar a la universitat amb tren. De Terrassa a Sant Cugat, i de Sant Cugat a Bellaterra. Hi trigava més, però si el tren no anava massa ple, ho aprofitava per llegir el diari".
La relació del sociòleg amb Terrassa, però, venia de lluny. Quan es va traslladar, la seva filla feia sis anys que hi vivia, i terrassenc és "l’amic més antic que tinc, mossèn Josep Cardús, a qui vaig conèixer de molt jove. Però en aquella època ell ja vivia prop de Granollers. La meva relació d’abans amb la ciutat de Terrassa va ser més aviat amb el seu nebot, el sociòleg Salvador Cardús, que va ser primer alumne meu i, després, durant molt anys, ha col·laborat en els meus treballs de recerca i de docència a la UAB. El meu primer nus fort amb Terrassa ve d’aquí. Ara, jo i la meva dona ja fa catorze anys que vivim a Terrassa, i hi estem ben arrelats".
