Fabulosa vida i fabulosa personalitat, la de Berta Singerman. Cap adjectiu menor li escau a una dona que feia recitals de poesia a estadis de futbol i places de grau, que els va fer davant de divuit mil persones a Ciutat de Mèxic, i de setanta mil a Córdoba, Argentina, amb molta gent que no tenia diners per pagar l’entrada escoltant-la des de fora. I que recitava en quadre idiomas (jiddisch -la seva llengua materna-, castellà, portuguès i català). “Sense la Berta, la poesía será muda”, va dir en Pablo Neruda quan Singerman anuncià la seva retirada, a 80 anys (va viure fins els 97). “El seu era un art que va començar i va acabar amb ella”, va escriure un crític. El secret del seu èxit, que esdevingués potser la rapsoda més cèlebre de tots els temps? “Els motius eren diversos. Un era el seu innovador estil com a ‘performer’, en què barrejava els poemes recitats amb altres cantats o teatralitzats. “S’estudiava els versos en profunditat i es va aprendre de memòria centenars de poemes. Els crítics van comparar la seva veu amb un instrument, però més aviat era com una orquestra”, escriu la seva biògrafa Sandra McGee Deutsch al llibre “Crossing Borders, Claiming a Nation: A History of Argentine Jewish Women, 1880-1955”. “Adaptava la seva veu a cada poema triat, recitant alguns de manera suau, tranquil·lament, i altres amb veu alta i emfàtica. Comunicava la ‘musicalitat del vers’ i el seu esperit mitjançant el seu cos tant com per la seva veu:” Singerman, que havia heretat el pensament d’esquerra del seu pare, seleccionava sovint poemes de temes socials i que cridaven a alliberar-se de les injustícies. No és estrany, doncs, que en el període de la Guerra Civil espanyola esdevingués una defensora fervent de la causa de la República.
