Siente un pobre en su mesa.” Aquest era l’eslògan protagonista a “Plácido”, sublim pel·lícula de Berlanga rodada a Manresa. Allà, la societat acomodada i una marca comercial volien intentar reparar les grans desigualtats socials del moment amb una campanya estètica per vendre pots i cassoles. D’aquesta pel·lícula fa 60 anys, però encara ara, i sense anar massa lluny, veiem similars moviments populistes.
Doncs bé, a la taula de negociació dels pressupostos que s’aprovaran a Catalunya, la cultura hi fa de pobre, sembla que la convidin. Potser l’única esperança i alhora controvèrsia és que aquests pressupostos són el preludi d’unes eleccions; recordem que fa unes setmanes el president Torra ens va dir que havent sopat ens dirà quan s’anirà a dormir, n’esperem doncs la data.
El pressupost de cultura al nostre país s’ha reduït a la meitat en la darrera dècada i actualment només significa un 0,6 per cent del total. Tenim una prova del malestar de la gran majoria del sector agrupat a Actua Cultura, on es considera que com a mínim s’hi ha de dedicar el dos per cent. El problema pren dimensions de dignitat ja que la cultura és vital per a l’enriquiment personal i col·lectiu.
Sovint hem de recordar que la cultura té estatutàriament totes les competències en el Govern de la Generalitat. Sí, és així encara que no ho sembli, i els municipis només tenen obligatorietat en els arxius, els museus locals i les biblioteques. A l’esfera política terrassenca cal lamentar també que amb el nou bipartit s’ha fulminat la denominació d’una àrea de govern que coneixíem com a Àrea de Cultura, potser al governar-la el mateix partit que a Palau es deu haver encomanat la desestimació.
En aquest país que s’està processant a sobre, la cultura esdevé cada vegada més ornamental, i aquesta és una de les moltes raons per votar en contra d’aquests pressupostos, no entenem com no s’aconsegueix addicionar aquest desgreuge i per què no es comencen a restablir les retallades de forma decidida. La cultura fa els pobles lliures.
A Catalunya en cultura només es destinen 30 euros per habitant, en contra de Dinamarca i Suècia, que hi destinen 800 euros; Polònia (no al programa) 90 euros; Portugal, 120 euros; França, 200 euros… Aquest no és el país que volem. Les mancances estructurals com també en creació, producció, innovació, programació, investigació, manteniment i ajut a iniciatives territorials ja ens han debilitat com a referent.
Vist el context actual on pràcticament no sentim respirar el Consell Nacional de Cultura i les Arts, on el sector defuig l’Hermitage no pas pel projecte sinó pel desequilibri que suposaria i on les arts escèniques i del moviment cada vegada tenen menys escena i menys moviment, per citar només alguns exemples, creiem que cal canviar el paradigma de forma urgent.
I és en aquest context i paradigma caducat on la nostra cultura ens recorda l’enyorat Cassen al film de Berlanga, ja que es passa tota la pel·lícula reclamant el que és seu per poder pagar els seus compromisos i anhels dels quals depèn el seu futur. “Se acuerda de mi…?”
