Una de les grans dificultats de tota forma de govern és la de conciliar les urgències del present amb la previsió de les necessitats de futur. I, per tant, no és fàcil haver de prendre decisions per satisfer l’ara mateix sense malbaratar recursos que poden hipotecar el futur. Molt en particular, aquestes dificultats es plantegen en el terreny de l’evolució de la població en un país com el nostre que cada dos per tres fa creixements sobtats i decreixements notables. I això, és clar, afecta la planificació dels serveis públics. D’una banda, es formulen demandes la resolució de les quals necessita alguns anys per respondre-hi adequadament i, quan s’hi pot respondre, l’escenari ja ha tornat a canviar.
Aquesta setmana ho hem vist en el terreny de l’escolarització, però ho podríem estendre a la salut, la dependència i tota altra mena de serveis. En cinc anys, les aules de primària han perdut 537 alumnes. I el previsible és que aquesta pèrdua s’accentuï els propers anys. Només cal veure l’evolució de la població terrassenca de 0 a 4 anys: dels 14.451 que eren el 2011 -el pic més alt-, van baixar a 12.784 el 2015, i el 2019 eren 11.116. És a dir, una reducció de gairebé el 25 per cent. Al contrari, l’any 2000, aquest grup d’edat només era de 8.538 criatures. En només 11 anys va créixer gairebé un 70 per cent.
Amb aquests vaivens, doncs, no és fàcil planificar atès, com he dit, que hi ha solucions prou lentes com perquè les xifres tornin a canviar, i el risc de fer inversions inútils és enorme. Això explica l’existència de les famoses -tan ben equipades com poc compreses- aules provisionals, mal anomenades "barracons", amb la intenció clara de menystenir l’única solució possible a curt termini i evitar malbaratar recursos a llarg termini. Atendre un creixement del 70 per cent amb edificis definitius hauria estat una bestiesa com ara es comença a comprovar. I, és clar, aquells 14.451 de 2011 ara arriben a l’ESO. Però, atenció: en pocs anys baixaran el 25 per cent ara ja comprovat, i encara més els anys següents.
Fer previsions de població és una operació de risc. La demògrafa Anna Cabré diu que aquí és més fàcil fer previsions a 50 que a 5 anys. Els moviments migratoris i els canvis de comportament en la natalitat d’aquí depenen de circumstàncies econòmiques, polítiques i socials que van més enllà dels límits del país. I, en una mirada global, l’ONU ha previst que la població al món per sota dels 15 anys, i que ara és de 2.000 milions d’individus, ja no creixerà més i que d’aquí a 80 anys, el 2100, seguirà sent de 2.000 milions d’individus. El que no sabem és on seran, i quants en tindran Catalunya i Terrassa.
He començat dient que fer previsions i gestionar correctament els temps per evitar malbarataments inútils de recursos i distribuir-los adequadament eren propis d’un bon govern. Governar no és fàcil. Però també cal dir que és també una dificultat pròpia d’una bona ciutadania, que massa sovint només pensa a exigir la resolució òptima i immediata de la seva necessitat present sense tenir una mirada llarga en el temps i una visió solidària respecte del conjunt de necessitats socials. A la temptació de donar respostes demagògiques per part del governant, li corresponen les exigències irresponsables i egoistes del ciutadà. Ens calen governants valents, sí, però també ciutadans amb coneixements i actituds responsables. Ja se sap que a l’egoista "qué hay de lo mío" el sol anar acompanyat l’insolidari "no en el meu pati".
