La Irene (nom fictici) té 27 anys i és una jove vallesana sobradament preparada. Compta amb una llicenciatura i un màster, i actualment treballa en la indústria química. Fa 9 anys, quan la Irene acabava de començar la universitat, va conèixer un noi, “molt seductor, molt atractiu, molt atraient”, explica; era un noi molt intel·ligent i sociable, una mica més gran que ella, amb qui va començar a sortir. “Al principi la relació anava bé, però aquest és un procés de manipulació molt subtil, en què vas cedint progressivament; primer li vas donant la raó en petits aspectes; et diu que no li agrada que facis tal cosa… i tu ho vas acceptant..”.
No va passar massa temps que la parella de la Irene va començar a utilitzar la tecnologia per controlar-la, per saber on era, per saber amb qui parlava. “Si em demanava que li ensenyés una conversa de WhatsApp, ho havia de fer; volia que li enviés la meva ubicació a través del mòbil per saber en tot moment on estava; si em trucava i no li contestava, em feia deu, quinze trucades seguides fins que li responia; a la feina, si m’enviava un missatge, havia de contestar-li de seguida perquè si no era un Whatsapp darrere un altre…”.
“Era molt gelós, molt controlador -diu. Partia de la base que tots els homes del món volien tenir sexe amb mi. I deia que no podia refiar-se’n, de mi. Cada dia, per exemple, em feia comptar quants nois m’havien mirat pel carrer. I a més, si ho feien, era jo la culpable, per com anava vestida. Jo era seva. Era com una possessió per a ell. I em desvalorava. Em deia que si jo aconseguia un treball qualificat, era gràcies al meu físic”. Amb aquests missatges constants, a poc a poc la Irene va començar a perdre la confiança en la seva intel·ligència, en les seves capacitats. “Ell va aconseguir que jo cada vegada em sentís més dèbil; i també em va aïllar molt de les meves amigues, de la meva família; sempre trobava el motiu per dir que no eren bons per a mi.”
Però el veritable malson va ser quan la parella de la Irene va començar a amenaçar-la de difondre fotografies íntimes de la noia. “Tant jove, pensava que se m’acabaria la vida si enviava aquelles imatges als meus amics i familiars. Em tenia lligada. La pressió social que jo sentia era molt forta i per això vaig accedir a fer tot el que ell volgués. Intentava manipular-me perquè jo fos com ell desitjava; una noia submisa, que no tingués iniciativa, que em sentís culpable de tot; que no sabés trobar solucions; i m’insultava constantment; em deia ‘vull que entenguis que ets dolenta, que fas les coses malament’; ‘vull que siguis capaç de dir de la teva pròpia boca que tu ets tu la culpable de tot’; de mica en mica va anar anul·lant la meva personalitat…”.
La fustigació va anar pujant d’intensitat. “No el deixes perquè hi ha un component emocional -diu la Irene-; perquè l’estimes i d’alguna manera justifiques els seus comportaments pensant que ha tingut un mal dia, que ja canviarà”. Fins que va arribar una agressió física. I la jove va denunciar la seva parella. Aleshores va arribar a Casa Galèria, que és el nom amb què també es coneix el Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) de l’Ajuntament de Terrassa, on compten amb una atenció integral (jurídica, psicològica, d’assessorament i inserció laboral) per a dones que han patit violència psicològica, física, sexual o global.
El 63 per cent de les situacions de maltractament (generalment en l’àmbit de la parella o l’exparella) ateses entre el gener i l’octubre de l’any passat a Casa Galèria van ser de tipus psicològic. És un abús que sovint resulta més subtil, menys explícit, i que costa més de detectar que les agressions físiques, però que igualment deixa empremtes difícils d’esborrar en les víctimes que el pateixen.
La violència psicològica també es denuncia proporcionalment menys que la física. Segons el servei de Polítiques de Gènere de l’Ajuntament de Terrassa, del 63 per cent de casos de maltractament psicològic atesos l’any passat pel SIAD, només se’n va denunciar un 25 per cent (la xifra de denúncies per agressions físiques va elevar-se al 69 per cent).
El psicòleg Xavier Oñate, especialitzat en maltractament psicològic o abús narcisista, indica: “El maltractador psicològic és algú amb un greu dèficit d’empatia; veu els altres com a objectes per tal d’obtenir-ne uns beneficis; és molt utilitarista i manipulador”.
Segons l’expert, la persona que maltracta pot tenir algun tipus de trastorn de la personalitat, encara que no estigui diagnosticada, que entra dintre de l’esfera del narcisisme i la psicopatia. “Pot ser un psicòpata integrat, que és algú sense moral ni conflicte intern, que es creu per sobre del bé i del mal; que només es dedica a satisfer els seus impulsos, les seves necessitats. O pot ser un pervers narcisista, és a dir, algú que té una pobra autoestima, que la dissimula sentint-se superior i fent sentir inferior la seva víctima. Dit amb altres paraules, té un notable grau de patiment intern que calma fent patir la seva víctima”. Oñate indica que “en el món de la parella, el maltractador psicològic -digues-li pervers narcisista o psicòpata integrat- acostuma a seguir tres etapes. Una primera és la fase de seducció, en què li diu a la seva futura parella tot el que aquesta necessita escoltar; li promet viure en una espècie de paradís; l’enalteix; li diu com n’és d’important per a ell; en aquesta fase es parla d’un ‘bombardeig d’amor'”.
A continuació s’inicia una segona etapa, que comença d’una forma molt subtil, lenta, progressiva. “El maltractament psicològic s’inicia amb petits comentaris de menyspreu, desconsideracions, crítiques… El manipulador comença a devaluar l’altra persona amb tot allò que la pugui fer dubtar d’ella mateixa… Amb comentaris com ‘A la feina no ho fas tan bé com tu creus’; “Estàs sent una mala mare”; “No tens personalitat”… És a dir, així com el maltractament físic és un atac físic contra el cos de la víctima, el maltractament psicològic és un atac i una descàrrega contra la identitat de l’altra persona”, assenyala.
Oñate també apunta que en aquesta segona fase, el maltractador intenta manipular la víctima a través de la por, o amb actes d’indiferència. “Pot deixar de parlar la víctima durant tres o quatre dies. I per quin motiu? Doncs normalment ha de ser la pròpia víctima la que ho endevini, cosa que la posa molt tensa, amb molta ansietat; s’intenta comunicar i rep un silenci per part de la seva parella”.
En aquesta segona etapa del maltractament psicològic també hi apareix l’hostilitat, la intimidació (per exemple, fent agafar por a l’altra persona amenaçant d’abandonar-la); o dient-li que tindrà problemes amb la custòdia dels fills. I pot començar la imposició de conductes: el control del temps i de les relacions socials (per tant, dir-li amb qui es pot relacionar, o no); de vegades sorgeixen dinàmiques subtils d’aïllar-la de la seva família i les seves amistats. La imposició de conductes en les pràctiques sexuals també resulta molt habitual…
“Una altra dinàmica és la culpabilització. O dit d’una altra manera, el maltractador sap com girar la truita per tal de fer culpable a la víctima de tot allò que en realitat és responsabilitat o culpa seva (s’entén, del botxí)”.
Aleshores la víctima, com a persona empàtica que és, es comença a autoqüestionar i a preguntar-se: “Què estic fent malament perquè no em tracti bé?””Deu ser culpa meva?”. “Els maltractadors psicològics també saben molt bé com manipular la realitat; primer ho fan presentant-se amb una doble façana, perquè mentre amb la víctima són uns veritables dimonis, amb la resta de les persones es mostren solidaris, bons, generosos, pacients… És quan dius ‘no m’hagués imaginat mai que aquesta persona pogués fer això”. De fet, paradoxalment, el maltractador es pot acabar presentant davant dels altres com a víctima.
També pot aparèixer el “gaslighting”, una forma de manipulació en què el maltractador posa en dubte el seny de la víctima dient-li una cosa i, al cap de tres o quatre dies, afirmant que ell mai ha dit allò, i així qüestiona la integritat psicològica de la persona. Oñate afegeix que “al maltractament físic s’hi sol arribar, si s’hi arriba, quan el psicològic no ha funcionat o no ha estat prou ‘eficient’ des del punt de vista del ‘botxí'”.
La tercera i última etapa pot dir-se “el descart”. “Quan el maltractador veu que la víctima no li serveix, desapareix, talla la comunicació amb ella. El psicòpata integrat no té cap tipus de problema en fer això, perquè no necessita la víctima per calmar el seu conflicte intern, com sí que li passa al pervers narcisista, que també pot tallar la comunicació amb la víctima, però quan ja l’ha destrossada psicològicament”. L’expert assenyala que “aquesta és una experiència molt dura per a qui la pateix, ja que representa la constatació final que el maltractador mai canviarà i que aquella etapa inicial en la relació tan meravellosa, de seducció, d’idealització, a la qual la víctima sempre ha desitjat tornar, mai arribarà”. Oñate afirma que “un alt percentatge de víctimnes de maltractament psicològic acaben tenint símptomes lligats a l’estrès postraumàtic complex”.
Després d’aconseguir una ordre de protecció i una sentència judicial favorable, la situació personal de la Irene va anar millorant, tot i que lentament. “El pitjor de tot és que encara que el maltractador ja no estigui present físicament, se t’ha ficat tant dins teu, que tu et segueixes comportant com si hi fos. Em va costar molt, per exemple, sortir sola al carrer i quedar amb nois, per por que algú em veiés i li digués; per por encara de la seva reacció”, assegura.
La jove confessa que la situació viscuda li ha afectat molt el caràcter, que encara “es troba apagada, sense il·lusió”, i que a nivell laboral va haver de començar de zero.
“Però al final d’aquest camí hi ha un missatge d’esperança”, diu Oñate. “Amb un treball terapèutic i amb paciència, la persona que ha estat víctima d’un maltractament psicològic pot renéixer molt més forta que com era abans de viure aquesta experiència. Sí que hi ha llum al final del túnel”.
