Marta (nom fictici) és una terrassenca de mitjana edat que durant 11 anys va ser víctima dels maltractaments físics i psicològics de qui era la seva parella. Avui confessa que "ja ha perdut la por".
Com el va conèixer?
Jo tenia 17 anys. Ell en tenia 21, i era company de feina del meu pare. I vam començar a sortir… Al cap d’un temps vam anar a viure a casa dels meus sogres.
Quan van començar els maltractaments?
En aquella època encara no hi havia hagut agressions físiques, però alguna vegada m’havia insultat i tenia la fixació que jo l’enganyava. Al cap d’un temps vam anar a viure sols i jo em vaig quedar embarassada del meu primer fill. Durant l’embaràs, ell em tancava a casa quan se n’anava a treballar al matí i jo no podia sortir del pis fins que ell arribava a la tarda. En aquells mesos també van començar els maltractaments físics.
Va demanar ajuda?
No, perquè encara que sembli mentida jo n’estava enamorada i per dins sempre tenia l’esperança que canviaria. I no volia donar la raó als demés. A banda era una persona a qui li agradava molt la festa; bevia i prenia drogues; i això encara el tornava més agressiu.
Mai va pensar a deixar-lo?
No, més aviat jo el justificava. Pensava que era una persona malalta, que necessitava ajuda, que allò era passatger. De fet, hi havia èpoques en què canviava, però després tornava al mateix, a les vexacions, a les pallisses. I fins i tot arribes a normalitzar aquesta situació: ell se n’anava a treballar al matí i jo em quedava tranquil·la, entre cometes, cuidant dels meus fills. A les 6 de la tarda els banyava i els donava el sopar perquè quan ell arribés, els nens ja fossin al llit. Si venia més tard de les 8, jo sabia que havia begut o pres drogues, i se’m posava la pell de gallina.
Com va sortir d’aquest infern?
Hi va haver un moment en què la situació ja la van conèixer els serveis d’atenció a la infància i l’adolescència de la Generalitat, els serveis socials de l’Ajuntament de Terrassa i la policia. Aleshores ens van retirar la custòdia dels nens. I va arribar l’any 2006, que realment va ser quan les circumstàncies van començar a canviar, perquè ell va entrar a la presó a causa d’un robatori. Va ser llavors quan jo vaig començar a enfrontar-me a ell, des de darrere del vidre de la presó, des d’on sabia que no em podia fer mal. Ell per exemple no volia que jo treballés, però jo vaig aconseguir una feina i li vaig dir que estava decidida a agafar-la. A més, a Casa Galèria em van ajudar molt. Durant 10 anys hi he rebut assistència psicològica i han contribuït a què em pogués refer emocionalment. Així, a poc a poc, vaig recuperar la meva autoestima i també la custòdia dels meus fills.
Ha vençut la por?
Temps enrere n’havia tingut molta, de por, perquè a més, quan ell va sortir de la presó, ens va amenaçar a mi i als meus fills. Aleshores el vaig denunciar. Des de fa cinc anys vivim tranquils, tot i que encara em queden seqüeles. //