A tragèdia de centenars de refugiats que volen arribar a Grècia travessant el riu o el mar Egeu és del tot deplorable. És una clara bufetada a l’egoista política internacional dels estats, les institucions, de totes les convencions, cartes i protocols haguts i per haver.
Les imatges dels darrers dies són del tot esfereïdores, on centenars/milers de persones són víctimes directes de les polítiques migratòries, dels abusos dels traficants i la insensible diplomàcia internacional. La policia/autoritats turques engresquen els refugiats que travessin la frontera i la policia i exèrcit grecs fan mans i mànigues per evitar-ho. Uns faciliten la feina i d’altres la rematen amb tota mena d’artilugis i maniobres. Trist, molt trist.
Les altes autoritats de la Unió Europea feliciten Grècia per fer d’escut d’Europa i frenar l’onada migratòria. Erdogan amenaça de mantenir el flux de desplaçats si no aconsegueix més avantatges pecuniaris i suport en el seus interessos respecte a Síria. Obre i tanca les portes com si es tractés d’una granja descomunal. Es tracta d’un macabre i pervers estira-i-arronsa. Enmig de tot, milers de desplaçats convertits en vil mercaderia i moneda de canvi. On són la sensibilitat i la dignitat dels que manen i de l’opinió internacional. Tot plegat molt vergonyós i tristament repetitiu respecte a la tragèdia de 2015. No s’ha avançat gens, ans tot el contrari. La icona de fa uns anys es deia Alan Kurdi. Del primer nen que ha mort fa un dies encara no en sabem el nom. Què haurà de passar més perquè es sacsegin les consciències dels qui poden moure alguna fitxa en aquesta descomunal tragèdia?
Veure les imatges de la policia frenant a cops de pal o rebentant les llanxes dels que volen arribar a Lesbos és del tot deplorable. L’amic Santi Rius escriu que aquest és “l’autèntic virus global, caracteritzat per la manca de consciència”. Ningú en resta exclòs car ens afecta a tots. Hi estic plenament d’acord. Ara tornem a muntar un nou àlbum fotogràfic -quin serà el darrer?- respecte d’una tragèdia com es va fer fa uns anys.
Moltes fotografies semblen/són gairebé iguals. Ara tenim el drama de la gent que intenta travessar el riu Maritsa/Evros o que roman a Edirne tot esperant el senyal dels passadors per iniciar un nou comboi d’incert destí. El sentiment d’impotència i dissort és immens davant els bots plens de gent, els campaments improvisats amb canyes i plàstics, les colpidores mirades dels més petits o la gent gran corrent amb grossos/pesants farcells a l’esquena. Les altes jerarquies sobrevolen l’escenari de la tragèdia i feliciten Mitsotakis per la seva resposta contundent davant els milers de migrants que volen entrar en territori grec. Radicals i xenòfobs disposen de carburant a dojo.
A Lesbos els grups d’ultradreta atonyinen a tort i a dret metges i cooperants que es deixen la pell per ajudar malalts i familiars que hi malviuen. És la història d’una gran derrota, d’un gran fracàs i d’un altre immens exercici d’hipocresia del nostre segle XXI. Trist i ben cert el que escrigué Primo Levi: “Molts, individus o pobles, potser consideren, més o menys conscientment, que tot ‘estranger és enemic'”.
