Opinió

Moltíssima gent gran

LS cinc països amb una expectativa de vida més gran del món són Japó (84.2), Suïssa (83.3), Espanya (83.1), Singapur (82.9) i França (82.9). Totes les previsions són que l’expectativa de vida continuarà creixent de forma molt important. Hi ha una gran taca en el mapa de la longevitat mundial en què l’esperança de vida és encara inferior als 70 anys, a Rússia i a Xina. Àfrica és la gran àrea de longevitat reduïda amb molts països per sota dels 60 anys en la part meridional del continent africà. El World Population Prospects considera que els països amb més longevitat tots passaran d’una esperança de vida de 95 anys a l’entorn del 2050. Això vol dir que moltíssima gent viurà més de 100 anys. Altres previsions són més agosarades i preveuen una longevitat encara més radical.

La longevitat és una paradoxa. És fruit d’una medicina cada cop més precisa i més eficaç. És conseqüència de la millora de les condicions de vida. La longevitat és un èxit social. Curiosament, la mateixa longevitat posa en crisi el sistema de salut que l’ha provocat i és una esmena a la totalitat al sistema de pensions. Els que es miren els números, i ho fan sense estar ennuvolats pel sectarisme, saben que el sistema de pensions tal i com es va concebre per a un Estat del benestar no és sostenible. Només els populistes pretenen tenir solucions fàcils i aprofiten la tensió de l’empobriment per deteriorar la democràcia. La longevitat provoca una de les majors complexitats a què ens podem enfrontar. Quan Theresa May va crear el 2018 el Ministeri de la Soledat pensava que més de la meitat de les persones majors de 75 anys al Regne Unit vivien soles, uns dos milions de persones. No sé quins resultats ha donat a Terrassa l’experiència feta al Districte 4 de “sempre acompanyats” i que tenia per objectiu ajudar la gent gran sola però en tot cas anava en la bona direcció.

La medicina ens allarga la vida. S’ha imposat un tipus de medicina que promou una mena d’industrialització de la vida. És una medicina que fragmenta l’atenció als malalts des de múltiples especialistes que ningú integra i en què falta una empatia integral amb els malalts. Una medicina que és capaç d’allargar molt més la vida de les persones que la seva dignitat final. La vida plena és la vida digna. Ens cal una medicina que preservi la dignitat com a valor essencial per a la presa de decisions crítiques. La contribució de la medicina al benestar de la humanitat és excepcional. Però ens cal una reflexió sobre quina medicina necessitem en el futur que també sàpiga, més enllà d’apedaçar el cos, preservar la dignitat dels malalts . El moviment “right care” defensa una aproximació a una medicina que parteixi d’una empatia absoluta i integral amb els malalts. Una medicina més humanista.

La longevitat presentarà unes dimensions tan espectaculars que haurem de repensar com s’atén les persones grans. Seran una part tan gran de la població que tindran molta influència política i seran un segment de mercat potent en si mateix. Però si no pensem en termes d’una innovació social seriosa veurem com les solucions actuals basades en la xarxa de residències per a gent gran resulten completament insuficients. Caldrà millorar les atencions domiciliàries per fer que les transicions a les residències tinguin una cadència diferent, més tardana. I caldrà pensar en solucions mixtes. Les ciutats tindran un percentatge altíssim de gent que viurà sola.

Terrassa no és una de les ciutats més envellides de Catalunya. Les dades de l’any 2017 indicaven un índex d’envelliment substancialment per sota de la mitjana catalana. Tot i així, segons les dades de l’Anuari Estadístic que publica l’Ajuntament, cap al 2030 la gent major de 65 anys serà més nombrosa que la gent de 0 a 14 anys. No és un esquema sostenible i si li restéssim el fenomen de la immigració seria encara més insostenible. Les polítiques públiques sobre la longevitat no pararan de guanyar centralitat. El volum de persones dependents serà molt alt. Si no som capaços d’innovar socialment, de repensar com recompensem aquesta societat longeva, si volem mantenir els esquemes de quan la gent moria als 70 llargs, només certificarem que l’empobriment dels pensionistes haurà esdevingut estructural. Tothom hi estarà en contra però ningú que no sigui molt populista trobarà solucions fàcils per a tanta complexitat.

To Top