Feminista, amant de la natura, esportista (practica “trail running”, que combina amb bici de carretera i natació), a més de graduada en Enginyera Agrària. Així es defineix a les xarxes socials la Merlès Martínez, una noia de 32 anys nascuda a Barcelona, que té una feina que en un primer moment pot semblar més pròpia del món d’ahir que del present. I que d’entrada no identifiquem com la més habitual d’una persona jove i formada: la Merlès és pastora de Mas Mimó, una finca de Vacarisses on elabora derivats làctics sota la marca Can Mimó, pastors i productors artesans.
Com la Merlès, en Pau Garcia tenia molt clar des de petit que volia treballar amb animals. Ja quan aquest matadeperenc de 32 anys era un nen i sentia el soroll llunyà de les esquelles d’un ramat, “es tornava ‘boig’ de l’alegria”, recorda. Avui en Pau treballa incansable al corral de Can Bogunyà, una masia de Terrassa situada a la vora del IV Cinturó, on ell i la seva parella, l’Emma Viñas, guarden aproximadament quatre-centes ovelles i cent cabres.
Tant la Merlès com en Pau són les cares més actuals d’una activitat tradicional, el pasturatge, convertida en tot un estil de vida.
Les tasques diàries comencen molt d’hora a la masia de Can Bogunyà, on ja a dos quarts de cinc del matí, negra nit, munyen les cabres per aconseguir uns 50 litres de llet, que vendran a elaboradors de formatges del Penedès. També a primera hora del matí, en Pau té cura que als xais “mamantons” no els falti “l’aliment blanc”. Després de treure les ovelles fora del corral i d’alimentar les cabres amb un suplement de gra i pa picat, arriba l’hora de començar la marxa. “Com més hores els animals estiguin fora del corral, millor, perquè més temps tenen per menjar i remugar; normalment surten a quarts de deu del matí i tornen cap a les set de la tarda –diu. Durant la pastura, les cabres i les ovelles mengen gairebé tot el que sigui sotabosc… fulles d’alzina, bardisses, heures…”. A més de llet, l’Emma i en Pau distribueixen i comercialitzen carn amb la marca “Turó de les 9 cabres”.
“Amb 18 anys vaig treballar una temporada en una oficina… i crec que van ser els pitjors mesos de la meva vida –recorda en Pau. En canvi, el ramat em transmet tranquil·litat, tot i que aquesta feina és una barreja de llibertat, perquè fas el que t’agrada i treballes a l’aire lliure, i d’esclavitud, perquè has d’estar pendent dels animals els 365 dies de l’any, i molt sovint durant les 24 hores del dia; com en les èpoques dels parts, en què has d’intentar que tirin endavant el màxim nombre de cries possible”.
A casa del Pau sempre havien tingut bestiar, però els seus pares no es dedicaven professionalment al sector primari: “La meva mare tenia una botiga de roba, i el meu pare una empresa de pintura”. Com va caure, doncs, a la família la notícia que en Pau volia obrir-se pas a la ramaderia i la pastura? “Qui més m’insistia que no tirés per aquest camí era la meva àvia Teresina; em deia que ja no s’hi viu, d’això; però després, en veure’m amb el meu propi ramat, li queien les llàgrimes…”, conta entre repics d’esquelles i bels de cabres i ovelles.
Abans de complir 24 anys, en Pau combinava la feina en una masia de Matadepera amb ajudar els pastors de la zona, de qui aprenia l’ofici. Va ser amb aquella edat quan, amb dos socis, van comprar 200 ovelles i 49 cabres. Després d’aquell projecte en va sorgir l’actual, en què en Pau i l’Emma compten amb l’ajuda del José Atero, un pastor de tota la vida.
“En sortir a pasturar fem diferents recorreguts, perquè als animals no se’ls pot donar sempre el mateix menjar. Una de les nostres rutes és baixar fins als erms de sobre Can Boada, anar cap a Can Cardús… cap al migdia avancem cap a Can Font… després fem un tros de bosc i camps per emprendre tot seguit el camí de retorn a Can Bogunyà”, detalla. És habitual veure el ramat transitar per la zona nord de la riera del Palau (un camí ramader d’inici a fi) i per la de Les Arenes, fins a l’altura de l’avinguda de l’Abat Marcet.
“Un altre itinerari és anar a Matadepera; hi pasturem per la riera i les zones periurbanes, i llavors caminem fins a Can Torres, Can Robert, La Barata i els voltants”.
El jove destaca la importància que els animals de pastura estiguin ben adaptats al territori, en el cas que el ramat s’hagi comprat fora de la zona: “Tu del que vius, és de quan el bestiar s’ha adaptat, perquè és quan produeix més; i això necessita uns anys; sovint no passa amb els animals que has comprat, sinó amb els seus ‘fills’ i ‘nets'”, assenyala. D’aquesta necessària adaptació a l’entorn també en parla la Merlès Martínez, pastora de Vacarisses. Ens atén en unes setmanes de feina, donat que ens trobem en l’època de parts de les cabres, que dura entre el gener i el març. És el resultat del seu zel, que comença cap a finals de juny.
Després de graduar-se en Enginyeria Agrària per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la Merlès, amb 27 anys, es va formar a l’Escola de Pastors de Catalunya, a Rialp (Pallars Sobirà). I fa tres anys va néixer el projecte Can Mimó –compartit amb un soci–, a Vacarisses. La jove porta unes 120 cabres i cabrits de raça malaguenya. Després de munyir-les (la seva llet serveix per elaborar iogurts, mató i formatge fresc…), la Merlès pastura el bestiar entre quatre i cinc hores pels boscos de Vacarisses i una part d’Olesa de Montserrat. “El contacte amb la natura i els animals, i poder sortir a la muntanya cada dia és el que més m’agrada d’aquest ofici”, indica. I també diu que hi ha qui se sorprèn que una noia jove com ella sigui pastora (“sobretot la gent gran”), però aleshores a la Merlès li agrada explicar-los bé la tasca que realitza. Els parla, per exemple, de la funció que el pasturatge té en la gestió del bosc: “Treballar amb animals és gratificant i, a més, mitjançant la pastura, aconsegueixes que zones naturals que estan brutes, tornin a tenir vida”. En netejar el bosc, el ramat també compleix una missió de prevenció dels incendis forestals.
La jove forma part de Ramaderes de Catalunya, un grup de dones dedicades al bestiar de pastura, el dia a dia de les quals podem seguir a Twitter (@ramaderescat), l’Instagram i el Facebook (Ramaderes.cat). “Les noies del sector també tenim un grup intern de WhatsApp per resoldre els dubtes que ens van sorgint”, destaca.
Com a part més feixuga de l’ofici, la Merlès (però també en Pau i l’Emma del “Turó de les 9 cabres”) posa el focus en l’excessiva burocràcia que exigeix l’administració. I tot ells també apunten que un dels riscos freqüents als quals s’enfronten en pasturar és la interacció amb l’home. Des de cotxes i motos que circulen a gran velocitat i esvaloten el ramat, fins a qui surt a fer una volta amb el gos pel bosc i aquest, amb el seu instint juganer, produeix el mateix efecte de nerviosisme en el bestiar.
Altres cans, però, resulten imprescindibles per controlar els moviments de cabres i ovelles. Són els gossos pastors. El d’atura català n’és la raça pròpia a casa nostra. “Nosaltres tenim la Taga i el Malloy, dos ‘border collies’ (un ca de pasturatge originari de la frontera d’Escòcia i Anglaterra)”, diu la Merlès, que recorda com a l’Escola de Pastors de Catalunya li van ensenyar que un bon pastor és qui “sap distingir cadascun dels animals del seu ramat”, per molt iguals que puguin semblar. Pel color del pèl, la cresta o el caràcter, ella ja els diferencia a tots.
