El fet de caminar s’ha revalorat d’una manera extraordinària en els darrers anys. Se n’exalten les seves virtuts no només sobre la salut, sinó també les espirituals, vivencials, filosòfiques, fins i tot polítiques. Pere Beltès ens explica que és antiga la relació de la gent de l’art amb les caminades, el vagareig pels camins i carrers, sobre la que molt ha llegit i ha acumulat coneixements, reflexions, inspiracions. "Ja la trobem en els escriptors romàntics, en Stevenson i Thoreau, i els dadaistes, els surrealistes dels anys vint del segle passat, també la van practicar, i després els situacionistes francesos dels cinquanta, i als noranta va haver-hi les rutes urbanes d’un grup important, l’Stalker, de l’urbanista italià Francisco Careri".
"La funció de l’artista modern, a partir de Baudelaire, no consisteix a desxifrar el destí de la humanitat o els designis divins, sinó conèixer i explorar el món humà on viu. El seu objectiu, doncs, és conèixer la ciutat i els seus habitants mitjançant l’observació i una certa dosi d’imaginació", escriu en un dels breus i afinats textos del catàleg de "Terrassa, la ciutat recosida".
Bellés també és plenament conscient dels antecedents nostrats d’artistes en ruta. El viatge en carro per Catalunya que ja van fer més de cent anys emprengueren Ramon Casas i Santiago Rusiñol. O les accions de Perejaume quan treu a passejar pel carrer obres dels museus.
I per descomptat té molt present el viatge amb ase que el pintor terrassenc Josep Martínez Lozano va fer, l’any 1969, amb el seu burro Sandalio, des de la població de Toboso, a la Manxa [cinc setmanes, 730 km, amb tot d’incidències], fins a Terrassa, realitzant obres durant tot el trajecte. "Va ser un projecte realment extraordinari. És una llàstima que a Terrassa no es vagi organitzar, l’any passat, cap acte celebrant el seu 50è aniversari".
