L’historiador Josep Puy en parlava dijous en aquestes mateixes pàgines arran d’un parell d’experiències recents que havia tingut i, el mateix dia, un grup de prestigiosos historiadors catalans presentaven un llibre, “Pseudohistòria contra Catalunya”, que denunciava el mal que està fent a la historiografia catalana l’Institut Nova Història de l’inefable Jordi Bilbeny. Si hem de ser precisos, Puy s’exclamava contra “un persistent i contagiós revisionisme que moldeja i retoca la trajectòria de nombrosos protagonistes de la nostra història contemporània”, una pràctica que, com ell bé deia, no és nova però sí que està adquirint la categoria de “pràctica habitual”. El cas de l’Institut Nova Història és diferent però igualment desprovist de qualsevol rigor ni d’escrúpol professional, el que fan Bilbeny i els seus acòlits conspiranoics és catalanitzar personatges com Colom, Cervantes, santa Teresa de Jesús, l’autor del “Lazarillo” i fins i tot Marco Polo i el Cid. Vejats miracle!, que diria sant Vicent Ferrer.
Encara que el llibre l’han escrit una sèrie d’historiadors més joves, l’acte de presentació va ser apadrinat per alguns dels historiadors sèniors de més pes en la historiografia catalana com Joan Salrach, Joan B. Culla i Joaquim Albareda, que no es van estar de titllar de “friquis”, folls i sectaris els membres de l’esmentat institut. És trist, però, que alguns dels nostres millors historiadors hagin de perdre el temps desmuntant les delirants teories d’aquesta colla de xerraires de fira que, com demostra el llibre esmentat, treballen d’una manera graponera, amateur i sense cap mena de metodologia ni de rigor científics. El més extraordinari, però, és que hi ha molta gent que els ha fet cas i ha divulgat les seves teories, gent de qui hom podria esperar més rigor professional, com TV3 o la Diputació de Girona -que fins i tot els va concedir un premi- i gent de qui ja no se sap què cal esperar, com l’ANC, perquè fa temps que han decidit que tot s’hi val per fer el caldo gros.
Conec Bilbeny des de fa molts anys. Vam estudiar junts a la Facultat de Filologia. Ja aleshores era un personatge estrany, la seva barba llarga i les sandàlies que duia estiu i hivern el feien assemblar més a un franciscà tocat per la tramuntana que a un deixeble de Milà i Fontanals. He anat seguint la seva trajectòria, primer encuriosit i divertit davant les estrafolàries teories colomenques i després francament perplex davant la ignorància filològica que exhibia aquest meu company d’estudis. Les rucades que diu sobre Cervantes i sobre el Lazarillo són impròpies d’algú que ha tingut com a professors Alberto Blecua o Francisco Rico. No se m’acut cap paraula, més enllà de follia, per descriure algú que afirma que Cervantes en realitat es deia Miquel Sirvent i era valencià i que el Quixot fou escrit originàriament en català o que el català té un origen directe en una llengua iberobasca que, influïda pel llatí, generaria una llengua que estaria en l’origen de totes les llengües romàniques.
Insisteixo, per a mi el més greu no és que existeixi l’Institut Nova Història, ni que hi hagi gent que defensi la catalanitat de Cervantes, Magallanes, Leonardo da Vinci o Erasme, sinó que hi hagi gent i institucions que els donin credibilitat. Un dels membres d’aquest institut va ser convidat per la Universitat Catalana d’Estiu per anar-hi a fer una ponència on afirmava que “La Celestina” va ser originàriament escrita en català i que estava plena de catalanismes! Això ja no és, com deia l’amic Puy, blanquejar el passat, això és fer el més espantós dels ridículs!
