Aquesta nit a les 22 hores la Filmoteca recupera "Rebeca", la primera pel·lícula americana d’Alfred Hitchcock i l’inici de la seva col·laboració amb el productor David O. Selznick. L’any 1940 va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula, entre d’altres premis.
"Rebeca" és la història d’una noia que es casa amb un vidu. El record de la primera dona, morta tràgicament, enterboleix la relació. És un títol de "suspens" molt tens, filmat amb elegància, que es basa en una novel·la de Daphne du Maurier. Va ser el segon film consecutiu de Hitchcock inspirat en un llibre d’aquesta autora després de "Posada Jamaica".
Daphne du Maurier va rebutjar escriure ella mateixa el guió, que van acabar signant Robert Sherwood i Joan Harrison però que va comptar amb moltes ingerències del productor i també de la censura americana, que va fer desaparèixer les referències a l’eutanàsia i al lesbianisme.
Joan Fontaine, Laurence Olivier i Judith Anderson són els protagonistes. Joan Fontaine va renunciar a la seva lluna de mel per interpretar la pel·lícula. Olivier es va fer càrrec d’un paper que inicialment havia de fer Ronald Colman i que el productor també va oferir a Melvyn Douglas i Leslie Howard. Judith Anderson, una diva del teatre amb escassa experiència cinematogràfica, només va acceptar quan li van garantir per escrit que el director seria Alfred Hitchcock.
Hitchcock va preparar la pel·lícula des d’Anglaterra i va arribar als Estats Units poc abans que esclatés la Segona Guerra Mundial, un fet històric que va coincidir amb el començament del rodatge.
El rodatge va ser complicat perquè Joan Fontaine i Laurence Olivier no es podien ni veure, perquè el Sindicat d’Actors es va declarar en vaga i perquè la protagonista va agafar la grip i va estar uns quants dies de baixa.
De tota manera, el resultat va ser brillant i la pel·lícula fou un èxit, va obtenir onze "nominacions" als Oscar -dels quals en va guanyar dos- i va adquirir de seguida l’estatus de clàssic. Actualment figura a la llista d’obres mestres del cinema a preservar per a la posteritat.
Entre les curiositats, cal citar que Joan Fontaine, tot i ser la veritable protagonista, va cobrar menys que els seus companys de rodatge perquè aleshores encara era una actriu sense prestigi, que Orson Welles en va fer una adaptació radiofònica i que el títol va donar nom a una peça de roba.
L’anècdota més coneguda és que Joan Fontaine havia de plorar en una escena però no li sortien les llàgrimes i va demanar al director que li donés una bufetada, cosa que Hitchcock va fer sense pensar-s’ho dues vegades.
