Un dels més grans porters de la història, el terrassenc Quico Cortès, es retirarà després dels Jocs de Tòquio amb 37 anys. Porta 300 partits i 17 anys defensant la porteria de la selecció i 20 a la primera plantilla del Club Egara. Ara, les seves prioritats són la familia i la feina.
Què suposa per vostè haver-se convertit en el tercer jugador que més vegades ha vestit la samarreta de la selecció amb 300 partits?
Més enllà del fet que és molt emotiu veure com la gent et felicita i reconeix la teva feina, tant me fa el número 300 que el 299 o el 301. Només vol dir que fa molt temps que estic donant-li a la piloteta. Per a mi és molt més important tot el que he viscut per arribar fins aquí que no pas la xifra en concret.
Aviat superarà Pol Amat, però no a Sergi Enrique, que és qui més partits ha jugat i continua en actiu.
Exacte. Si jugo tot el que toca aquest any arribaré als 320 partits. Però en el fons només parlem de números. No té massa importància.
Després dels Jocs Olímpics de Tòquio deixa el hockey.
Així és. Segurament se’m veurà per l’Egara jugant amb els meus amics de l’EHC a Primera o a Segona rematant “coreanos” com a davanter. No em tornaré a vestir de porter. Poster ajudo a entrenar porters. Seguiré fent vida de club a l’Egara.
Què l’ha portat a prendre la decisió de deixar no només la selecció sinó també el Club Egara?
És una decisió ja definitiva. Ho he gaudit molt i ho segueixo gaudint molt. Aquest any m’ho estic passant molt bé. Entreno amb les mateixes forces de quan tenia vint anys. Estic molt fort i crec que és un bon moment per retirar-se. Crec que tot el que havia de fer ja ho he fet. Tinc ja moltes ganes de fer d’altres coses i tenir temps lliure.
És una retirada per motius familiars o professionals?
Una mica de tot. Compaginar la familia, la feina i el hockey no és fàcil. M’agrada fer-ho tot a un nivell molt alt i tinc clar que molt més temps no podia mantenir-ho. Aquest any faré l’esforç i ho disfrutaré, però després tocarà dedicar-se a la família i a la feina.
No s’ha plantejat seguir jugant amb l’Egara una o dues temporades més?
La veritat és que no. Vull tenir els caps de setmana lliures i no tenir l’obligació d’entrenar cada dia. El meu rendiment baixaria. Si hi sóc vull ser-hi al cent per cent. No seria bo per a mi ni per a l’Egara.
Qui veu com a substitut seu a la porteria del Club Egara?
Ara mateix tenim al Jan Torruella, que és el meu suplent i està perfectament preparat. A l’Egara 1935 hi ha també el Marc Sanromà, que porta temps jugant a molt any nivell. I també hi ha l’Albert Pérez, que ara juga al Júnior però sempre ha dit que li agradaria tornar a l’Egara. Per sort, la porteria de l’Egara segueix gaudint de bona salut. És una escola que fa porters.
I a la de la selecció?
En aquests moments Mario Garín és un porter que ofereix moltíssimes garanties. La porteria espanyola està també molt ben coberta.
Com analitza la situació actual de la selecció espanyola?
En els darrers anys hem estat sempre entre els sis millors equips del món. I no n’hi ha només sis de nivell, sinó uns trenta. Això vol dir que alguna cosa es deu estar fent bé.
Com està veient la preparació per als Jocs de Tòquio?
Estic content i esperançat perquè estem mostrant un bon nivell de joc. Penso que estem jugant molt bé. Estem competint contra seleccions que han estat entre els millors com nosaltres, però a diferència nostra, ells sí que han guanyat.
Alguna cosa que no li agradi?
El que no m’agrada és que estem fallant en els detalls. Són importantíssims si vols arribar lluny en una competició. Però l’evolució de tot aquest cicle que portem amb Fred Soyez ens ha dut a treballar molt més els detalls que no abans, en què l’equip no tenia integrat com s’havia de jugar i interpretar el què l’entrenador demanava. Ara això ja està assumit i espero que ràpidament ens doni resultats. Clarament és la nostra assignatura pendent.
Amb tanta igualtat, cuidar aquests petits detalls és essencial, no?
Correcte. Ho fem tot bé, però les altres seleccions també. En el hockey actual, els petits detalls són cada vegada més importants.
Va debutar amb 17 anys al primer equip del Club Egara i el més vinent farà 37 anys. I en porta ja disset amb la selecció espanyola.
Sí. Són vint temporades al primer equip de l’Egara i la veritat és que ho he gaudit moltíssim, de la mateixa manera que des del primer dia.I amb la selecció igual.
Enguany ha estat escollit per segona temporada consecutiva com un dels cinc millors porters del món.
Realment pensava que aquest any no seria en aquesta terna. Penso que el 2018 va ser millor, tot i que al 2019 vam guanyar la plata a Anvers. Suposo que estic allà no només per com m’ha anat l’any sinó pel temps que fa que segueixo a l’elit. Reconec que Vincet Vanasch, el porter belga, ha fet una temporada impecable i és el just guanyador.
Per vostè ha estat el millor porter Vanasch?
Sens dubte. Ha fet una temporada excepcional i ha estat molt bé en els penals com en els “shoot-outs”. A banda dels bons resultats de la selecció belga, el seu rendiment ha estat altíssim. A l’Europeu el vaig veure molt i molt bé.
Retirar-se guanyant una segona Lliga consecutiva amb el Club Egara seria espectacular.
Em faria moltíssima il·lusió acomiadar-me aixecant la Lliga. I no ho veig impossible. L’Egara és capaç de fer-ho, però l’Atlètic és el clar favorit, el Polo té un gran equip i fins i tot el Club de Campo, que s’ha anat reformant, ha fet una molt bona primera volta.
Quin és l’objectiu a Tòquio?
El primer objectiu és jugar les semifinals. Volem una medalla. I com més brilli millor. No serà gens senzill, però ho intentarem.
Quines són les seves seleccions favorites per guanyar els Jocs?
Ara mateix Bèlgica i Austràlia. Basant-nos en els resultats, després hi hauria Alemanya i els Països Baixos. I després hi ha un grup on hi sóm nosaltres juntament amb Gran Bretanya, Nova Zelanda i Argentina, que és la vigent campiona olímpica. Els argentins no brillen molt, però són fastigosament pràctics. Fan molt bé la seva feina, que és defensar fort i provocar penals.
Aquests dos darrers anys els està vivint més intensament pel fet que són els últims?
No. Els visc amb normalitat. Aquests mesos tinc molta facilitat per aixecar-me i anar a entrenar. Em costa molt poc esforç mental, ja que tinc data de caducitat. La motivació ve sola. Sempre he intentat aportar la màxima intensitat.
L’autoexigència és la seva gran virtut?
Suposo. No hi ha molts secrets. Com tot a la vida, es tracta de dedicar-hi hores, hores de qualitat. Treballant també tens més possibilitats que et vagi bé.
