Feia molt de temps que s’anava coent el malestar de pagesos i ramaders, a l’espera del moment propici per "explotar" i dir prou a una situació injusta , a nivell de preus, condicions de vida, exigències sanitàries, burocràcia immensa, inspeccions i controls, en tot lloc i moment, legislacions inadequades, etc. El moment ha arribat i, tot i les diferències entre territoris, en funció dels cultius, distribució de finques i reglamentacions autonòmiques, a tots els uneix la indignació per una situació que no pot durar més.
Si parleu amb algun pagès o ramader, i li demaneu el preu que li paguen pel que produeix, veureu com en la majoria de casos els preus estan congelats des de fa anys, i fins i tot, en algun cas, han baixat. Per contra, les exigències de tota mena han anat augmentant fins a extrems insostenibles.
La sanitària és una de les més rellevants, amb canvis substancials , en tots els seus apartats. Qualitat de l’aigua, per regar o per al consum del bestiar, disminució dels caps de bestiar, respecte als espais que ocupen, habilitacions d’espais per a la desinfecció i esterilització, traçabilitat de tots els productes de consum i, després de distribució, campanyes d’inspecció i control… I una enorme burocràcia, increïblement complexa i complicada, com per haver de tenir un membre de la família pràcticament a dedicació completa, per tenir al dia tota la paperassa requerida.
És evident que si, a l’hora de vendre, el producte es valorés en la seva justa mesura, tot el que abans he explicat seria compensat. Però, no. Els preus en origen són injustament baixos, malgrat que siguin elevats, al final de la cadena. Són els intermediaris els que van apujant el preu, a cada pas que donen, fins a arribar al consumidor, que paga el que li demanen, sense possibilitat de discussió en el preu final.
No cal dir que, si no es redueix la cadena, el futur de la pagesia i ramaderia té els dies comptats. Alguns poden pensar que no és massa preocupant la pèrdua d’uns quants centenars o uns pocs milers de pagesos. Res més fals, perquè cada pagès que plega o no té relleu deixa de vigilar i protegir un espai determinat del país. A poc a poc, el país es va desertitzant a nivell humà, i la natura fa el seu curs, sense cap element que la cuidi, l’equilibri i la protegeixi.
Aquests dies, podem veure en tots els mitjans de comunicació les queixes i reivindicacions arreu d’Espanya. Situacions molt diverses, amb productes i produccions molt allunyades de les nostres, però el problema és similar. Tenim a Catalunya menys de vuitanta mil pagesos-ramaders a dedicació completa. En quantitat no són massa, però la feina que fan de preservació del territori i producció d’aliments indispensables és immensa. I més importants que seran, vist com van les coses arreu del món.
Si es queixen, és perquè tenen raó. Que ningú pensi que ho fan per enriquir-se o per anar contra ningú en concret. Van a favor del país i el seu futur, reclamant condicions dignes, per poder continuar fent la feina que han fet durant tota la vida, prenent el relleu als seus pares, avis, besavis…
I en aquest grup hem d’afegir els propietaris forestals, que alguns poden pensar que tenen la vida assegurada, quan la realitat és una altra. Tampoc hi ha la deguda política forestal com per garantir aprofitar els boscos, per assegurar el seu futur.
En tota aquesta mobilització, hi ha elements positius que poden portar un canvi substancial en el futur del sector. En primer lloc, el Govern central disposa d’un ministre realment eficient, coneixedor del sector i amb ganes de fer la feina que molts predecessors no s’han atrevit a dur a terme. El ministre Lluís Planas és apreciat i respectat per tots els estaments com per donar la confiança necessària per revertir la situació, però és evident que si, en els propers tres o quatre anys no hi ha canvis substancials, el que en diem el món pagès o rural no sobreviurà. I hem de ser els consumidors els principals interessats a mantenir la qualitat dels productes, exigint reduir els marges comercials dels intermediaris, per incrementar els d’origen. Els propers mesos seran cabdals per fer-ho possible.
