Avui és la diada de santa Eulàlia. Nom que vol dir "la ben parlada" (del "eu" = bé i "lal" = parlar). Una dita popular augura aquests fruits si sembres tal dia com avui. Malgrat que "per santa Eulàlia, el temps canvia", el calendari del pagès recomana tallar les canyes, sembrar les patates i empènyer la parra. En aquest darrer cas, s’hi escau el refrany de "santa Eulàlia assolellada, collita de vi assegurada… o grossa vinada". Encara més, "per santa Eulàlia, volta la pomera: si veus una poma ací i una poma allà, torna-te’n a casa que any de pomes serà".
La Barcino romana la va veure néixer (any 290) i morir, martiritzada. Era un dia com avui, amb només 13 anys. Un any abans, un decret de l’emperador Dioclecià prohibia als cristians retre culte al Crist i els obligava adorar ídols pagans. Fou llavors que la nena decidí protestar davant dels delegats polítics. Baixà des de Sarrià (on vivia) i arribà al palau del governador Dacià, recriminant-li la injustícia del decret. D’allí se’n derivà un munt de suplicis/turments horribles i cruels… Com a cloenda de les vexacions, la passejaren nua pels carrers de la ciutat. Fins a on la crucificaren (en una creu amb forma d’aspa). En aquell precís instant, reflecteix la llegenda que caigué una nevada brutal, per tapar la puresa del seu cos.
Al llarg dels segles, li han encolomat un reguitzell de llegendes. En alguna d’elles hi pot haver "més pa que no pas formatge". Com ara quan, dos-cents quaranta-cinc anys després de canonitzar-la (exactament l’any 878), se’n van traslladar les despulles: des de Santa Maria de les Arenes (avui, Santa Maria del Mar) fins a la catedral. Es diu que el seguici que transportava l’arca arribà a la porta de la vila. El sarcòfag es tornà tan feixuc que ningú no podia moure’l de lloc. Aleshores, un àngel davallà del cel i assenyalà un dels canonges de la processó, que havia pispat un dit del peu de la santa (com a relíquia). Un cop restituït, van poder crear les muralles. De fet, val a dir que no tan sols la veneren els catòlics sinó, alhora, els ortodoxos.
Juntament amb la Mercè i santa Madrona, són patrones de Barcelona. Dit això, la meva més cordial/sincera felicitació per a totes les persones que duen un nom tan bonic. I no m’oblido de cap Laia.
