DE MILÀ A TERRASSA. Txell Miras, una de les dissenyadores europees de moda més reconegudes, es va llicenciar en Belles Arts i posteriorment va obtenir una beca per estudiar disseny de moda a Itàlia. En tornar de Milà, va establir el seu taller a la nostra ciutat. Aquesta setmana ha presentat la seva nova col·lecció d’hivern a la passarel·la 080 Barcelona Fashion.
La moda és un art o un negoci?
Té elements de les dues coses. És un negoci que mou molts diners, evidentment, però hi ha dissenyadors que són uns artistes. Són els que jo admiro.
I entre els que vostè s’inclou, segons el parer general. Què diferencia la seva marca de les d’altres dissenyadors?
Cadascú té el seu segell i transmet un missatge propi. A mi, em defineix l’aposta per la creativitat i per la investigació. Crec que no t’has d’acomodar. Picasso sempre deia que la inspiració t’ha d’agafar treballant.
I Coco Chanel que la moda és el que passa de moda.
Sí, per això cal fugir de les tendències que passaran i optar per estils més atemporals.
A vostè què l’inspira?
Com deia abans, la inspiració no ve del cel. Has de treballar molt i investigar. Crec que has d’inspirar-te en altres disciplines: per a mi són importants el cinema, els llibres, l’art conceptual… T’has de moure, amarar-te, investigar. Si no, acabaràs copiant. Cada sis mesos t’has de reinventar.
La inspiració era el tema de la seva conferència a Matadepera de la setmana passada. Com va anar?
Bé. Hi vaig explicar els punts de partida i inspiració per a la creació de vuit col·leccions meves: novel·les, espais com ara el recinte modernista de Sant Pau, etc.
A Sant Pau, hi va presentar dimarts la seva nova col·lecció, oi?
Sí, a la passarel·la 080 Barcelona Fashion.
Parli’ns d’aquesta col·lecció.
És la segona part de l’anterior. Si aquella tenia com a font d’inspiració el posthumanisme, els robots, ara he fet el viatge a l’inrevés. Els robots volen recuperar l’humanisme. És tancar el cercle.
Quins colors ens proposa?
Abans eren més metal·litzats. Ara he presentat una col·lecció amb colors de la natura, de la terra, és a dir, marrons, ocres, blaus… També hi ha blanc i negre. Entre els estampats predomina el tema floral.
I els teixits?
Llanes, cotó, punt, també alguna cosa de pell sintètica. Teixits càlids, que donen caliu.
La passarel·la 080 és un bon aparador?
És una bona plataforma a nivell mediàtic. I és necessària per a Barcelona, que és una ciutat molt creativa. A la passarel·la ve gent de tot arreu. Combinem les marques d’aquí amb les marques estrangeres i això és bo perquè atreu la premsa estrangera. Jo estic encantada de ser-hi. I vull fer constar que en la desfilada d’enguany he comptat amb la col·laboració de l’estilista Alexis Ferrer i la videoartista Alba G. Corral, que li han donat més espectacularitat.
La moda catalana és competitiva internacionalment?
Internacionalitzar-se costa molt. Hi ha els grans gegants, París, Milà, Nova York, ara comença Londres, contra els quals no pots lluitar. Ens hem d’esforçar per ser bons aquí. De tota manera, cada vegada se’ns valora més.
Quins consells donaria als joves que vulguin ser dissenyadors?
Que comencin treballant per a algú altre i que vagin a l’estranger. El primer, per no ofegar-se ja de bon començament, i el segon, per conèixer gent d’altres llocs i maneres de treballar diferents. És important aprendre com funciona la indústria.
Això és el que va fer vostè quan va marxar a Milà, oi?
Sí. Vaig aconseguir una beca per anar a fer un màster a la Domus Academy de Milà l’any 2003. El màster durava un any però el director creatiu, el dissenyador Neil Barrett, em va contractar i em va animar molt. He treballat amb ell tretze anys, primer a Milà i després des d’aquí, compaginant la feina pròpia amb la col·laboració amb la seva marca. Ha estat un gran mestre. És molt perfeccionista i hi he treballat molt de gust. La col·laboració m’ha fet créixer.
I en tornar de Milà es va instal·lar a Terrassa…
Sí, tinc el taller al barri del Segle XX, davant de l’Arxiu Municipal, en una antiga fàbrica tèxtil.
La botiga de Barcelona també és en una antiga nau industrial?
Sí. Es diu Nu i és al carrer de València. La comparteixo amb Josep Abril i Miriam Ponsa. És un espai de 250 metres quadrats, en una antiga fàbrica. Cal recuperar les joies arquitectòniques.
Què fa vostè quan no dissenya?
A més de fer de mare -tinc una filla de 9 anys-, m’agrada llegir, veure sèries de qualitat, anar al cinema i a veure exposicions. També m’agraden l’arquitectura i la il·lustració.
La moda és un reflex de la societat?
És clar. Les tendències les marquem tots. No és només que nosaltres decidim des de dalt què ens posarem, perquè al final és el públic el que decideix què es posa i què no. Actualment són sobretot els adolescents els que marquen tendències i decideixen què torna i què no torna.
Que ja sabem que tot torna.
Tot torna però reinterpretat, no és mai exactament igual. Poden tornar els colors però el tallatge canvia. Els 80, per exemple, han tornat moltes vegades però si haguessis guardat roba d’aquella època ara no te la posaries.
