Diners

Virtual i real

Comencen les classes de la meva assignatura en el màster. Com és habitual els darrers anys, els alumnes poden accedir als materials docents, identificant-se en l’eina del campus virtual (moodle), que prèviament he hagut de pujar. Cada cop imprimim menys a la universitat i això té dues implicacions immediates: menys consum de paper i menys oficines de reprografia. Altre cop l’evolució de les coses té implicacions bones i implicacions dolentes: menys paper vol dir menys arbres talats, i menys oficines de reprografia vol dir menys ocupació i gent treballant… Els documents digitals als quals dono accés, contenen els continguts essencials de la matèria i facilita la realització d’activitats per l’aprenentatge individuals o grupals. No obstant això, quan a classe fem servir algun article o cas com l’esquelet de la sessió, prefereixo donar-lo imprès i així assegurar que tots els participants tenen el document. El que és virtual es converteix en real en moments decisius.

El país que s’inverteix més en tecnologies digitals (la Xina), està en el centre de l’huracà per l’epidèmia que vol controlar i que segueix causant víctimes. Virtual i real. La mort dijous passat del Doctor Li Wenliang, que va ser el primer que va alertar sobre el perill del coronavirus, ha estat un punt culminant entre el virtual i el real: la CNN informa que es va anunciar que no estava mort i després que les xarxes socials ho posessin en dubte, es va confirmar que sí.

En el món de les paraules, la velocitat de la comunicació digital, redueix complexitats i afegeix transparència. L’accés universal a la informació i continguts no és necessàriament transparent o democràtica, perquè tots som diferents i no tenim els mateixos coneixements sobre les coses. És impossible escollir la veritat sobre el que no saps. Fàcilment, l’expert pot triar el contingut adient als seus interessos, i fer-lo circular digitalment amb un objectiu de manipular l’opinió de les coses que simplificades, semblen com realment no són. Les “fake news” són la plasmació en un punt àlgid dels interessats en la difusió d’aquests missatges.

Predomina el curt termini i tot és més efímer. Els que tenen presència permanent en els mitjans, com la classe política, s’entrenen permanentment en l’ús de la paraula prioritzant el curt termini. Ho veiem en convocatòries de reunions i en moltes declaracions.

L’impacte de la immediatesa virtual a la realitat de llarg termini, continua sobtant i sovint empipant: el mal queda enregistrat en la ment del ciutadà, treballador o empresari, que haurà de prendre decisions sobre els efectes de les paraules interessades.

Per exemple, les declaracions fetes el dimecres 5 de febrer del president del govern d’Espanya sobre la caiguda dels preus agrícoles indicant “És evident que les grans distribuïdores han de fer un examen, una autocrítica i hem d’introduir moltíssima més transparència per defensar el petit i mitjà agricultor i ramader”. Els que hi entenen, saben perfectament que els preus dels productes agrícoles en origen depenen de moltes més coses, que també són fàcil d’explicar i que de forma interessada no s’expliquen. Potser cal reflexionar si les protestes actuals dels agricultors estan relacionades amb l’impacte de la pujada del salari mínim en el sector agrícola, i el malestar dels petits empresaris per la pujada de costos que els representa. La transparència en la formació de preus en origen és dóna més que mai, sobretot perquè part dels compradors que sempre busquen el millor preu, a l’igual dels compradors que busquen el seu millor preu. De què depèn doncs la formació de preus a l’origen? 1) l’estacionalitat. La producció agrícola evoluciona amb les estacions i els preus també. Quan es produeixen fenòmens que alteren les estacions, la producció també s’altera i els preus també. 2) el mercat. El 80 % de la producció agrària és exportació i la competència és ferotge en els mercats internacionals que disposen de gran capacitat de negociació. 3) la dispersió en l’oferta. A Espanya hi ha uns 800.000 productors, unes 4.000 cooperatives agràries i, sent el quart país en producció agroalimentària de la Unió Europea, no hi ha cap cooperativa espanyola entre les 50 primeres d’Europa. És evident que cal augmentar la seva dimensió per enfortir la seva posició negociadora 4) El consumidor. La demanda de productes frescos saludables i preparats per a menjar, condiciona l’oferta que no pot quedar-se entregant només el producte en si, sinó que ha d’afegir els valors demanats i fer que les produccions siguin més sostenibles, amb solucions pe reduir el malbaratament. Els distribuïdors necessiten el camp com el camp necessita els distribuïdors i aquesta col—laboració s’ha d’estrènyer al màxim perquè els preus en origen i en destí responguin a totes les necessitats. Res a veure amb les idees per defensar des del govern del petit empresari. Virtual i real.

*

gabriel izard@uab.cat

To Top