El darrer cap de setmana, s’han dut a terme, a moltes ciutats d’Espanya, manifestacions sota el lema "no, a la caça amb llebrers (‘galgos’)". Cruels imatges, d’alguns mal anomenats caçadors, que a final de temporada es desprenen dels seus gossos de caça, mitjançant accions totalment inacceptables, han portat molta gent a rebutjar la caça, en el seu conjunt.
No sóc caçador ni ho he estat mai, però visc en un poble on la caça ha format part de l’activitat habitual d’una part de la població. I, de pobles com el meu, n’hi ha uns quants centenars a Catalunya, tots ells confrontats a l’envelliment de les colles de caçadors, que s’han d’agrupar amb altres per poder anar a caçar.
En aquests casos, els gossos són cuidats i apreciats durant tots els anys de la seva vida. Primer, en el temps d’aprenentatge, i després durant la seva maduresa. Són elements essencials per poder buscar i acostar els porcs senglars, o altres espècies animals, cap als indrets on els esperen els caçadors. I són degudament recompensats, i tornats a casa, per preparar-se per a la propera batuda. I, si algun es perd, el seu propietari l’anirà a buscar fins a trobar-lo i portar-lo a casa.
És impensable un maltractament, un abandonament i encara menys un sacrifici. Formen part de la família, i com a tals són cuidats i preservats.
En altres territoris de l’Estat, el tipus de caça és molt diferent, amb una especialització cap a la caça de conills, llebres o aus diverses. En aquests casos, hi ha interacció diferent amb els gossos que actuen, però el maltractament o el sacrifici, vist en alguns reportatges, és totalment inadmissible, i impropi de caçadors que estimin aquesta pràctica. En cap cas, es pot acceptar cap mena de maltractament, i són uns pocs els que generen la lògica onada d’indignació.
En aquests moments, l’existència de caçadors és fonamental per preservar un cert equilibri de la fauna salvatge. Abans d’escriure aquest article, he demanat a algunes colles el nombre d’exemplars abatuts i, de les tres consultades, totes tres havien superat el centenar de porcs senglars. Una, en concret, fins i tot havia superat els dos-cents. Xifres com aquestes, vint o trenta anys enrere, eren impensables, però el despoblament d’una part del país, juntament amb la desaparició d’espècies competidores, en motiva un increment enorme, amb danys enormes sobre els conreus, i amb el perill de traspassar malalties cap el bestiar domèstic.
També, l’encreuament de races ha motivat camades, més nombroses de les habituals, el que ha produït una dispersió per tot el país com mai havíem vist. I no parlem només de porcs senglars, sinó també de cérvols i cabirols. El nombre d’accidents va també incrementant-se, i no passa setmana o mes en què algú o altre del poble hagi tingut alguna topada amb alguna d’aquestes espècies, o d’altres, de menor mida, no tan perilloses per a la pròpia integritat.
Aquest és un debat delicat i sensible, perquè va creixent una animadversió generalitzada, que no s’ha contrarestat amb les degudes explicacions, per part d’experts i amants de la natura, que deixin clar que quan falten depredadors naturals certes poblacions van ocupant el territori, foragitant els que li eren propis. Aconseguir un bon equilibri és el que es pretén, amb ajuda dels tècnics rurals, que compten i supervisen les poblacions de cada espècie, abans de donar els corresponents permisos de caça.
Que ningú pensi que es caça de forma indiscriminada, ni d’espècies, ni en territoris. Tots estan subjectes a normes i reglaments i són durament castigats en el cas de no ser seguits i vulnerats. I un element vital per al territori és que pagesos i ramaders puguin dur a terme la seva feina, sense veure-la destrossada en una nit, o que el bestiar sanejat que tant d’esforç els ha costat tenir pugui agafar una malaltia, procedent d’alguna de les espècies que volten per la seva finca.
Com en altres activitats, no tot és blanc o negre.
