"Vaig ser molt a feliç a Terrassa", li va dir Crisel Losada Beitia a Josep Puy, A la nostra ciutat, a diferència del seu Bilbao natal, no va patir bombardejos, Crisel va viure-hi aproximadament entre els 12 i els 14 anys, l’etapa dels grans descobriments vitals, la primavera de l’existència, i li va explicar a l’historiador molts detalls dels aspectes de la seva estada a la nostra ciutat.
La vivenda. En arribar amb la seva remesa de refugiats, les autoritats municipals "van començar a repartir gent casa per casa". En un primer repartiment, la seva germana s’allotjà en un bar, i ella a la casa d’un sastre, segons Rafel Comes segurament Eliseu Font i Farell, del carrer Sant Antoni, 88. Després van estar unes setmanes a la porteria de Can Guix, al carrer del Nord, l’edifici més important de recollida de refugiats i soldats durant la Guerra. Puy creu que potser pel fet d’haver pogut portar de Bilbao uns estalvis, "i alguna cosa més que no m’ha explicat", van poder aconseguir un domicili individual per a la familia, al número 2 del carrer de Sant Joan, on van viure fins a la seva marxa. Recorda que "hi havia un pati molt gran on van instal·lar un filat amb quatre gallines".
L’escola. Pocs dies després d’arribar a Terrassa, va ser escolaritzada a l’Escola Social de Joan Artigues, a l’inici de carrer Topete, xamfrà amb el carrer Sant Jaume. Crisel conserva molts i molt bons records de les seves hores a escola, de la seva relació amb els professors, el personal de l’escola i l’alumnat. A la seva classe era l’única noia de setanta alumnes, i seia al davant de tot. "Era molt aplicada i dibuixava molt bé. Això va significar anar amb gent de més edat. Feia molt poques faltes en català i com a resultat del seu ràpid aprenentatge li varen regalar el conte ‘La nina de pasta’".
La religió. La família de Crisel era catòlica, i venia de refugiada a una Terrassa on tots els noms dels carrers amb motius cristians havien estat canviats, la pràctica de la religió havia estat prohibida i es matava gent només pel fet de ser catòlica. El tema era un motiu d’inquietud. "Però es tranquil·litza quan, a l’Escola Social, pot parlar del tema. Amb la ‘Nita’ Artigues podien parlar de religió i lamentaven el no poder anar a missa. També quan se n’adona que, malgrat el canvi oficial dels seus noms, la gent segueix anomenant-los carrer de Sant Pere o de Sant Joan." Puy ha localitzat una revista, "Euskadi en Cataluña", que explica el dia a de dia dels refugiats bascs, per la que ha sabut que van ser bascos els que van construir el refugi antiaeri de Mauel Azaña a la Torre Salvans. (A Barcelona, malgrat la prohibició de la religió catòlica, el govern basc a l’exili va aconseguir que els refugiats poguessin continuar practicant-la.) La família també va travar amistat mb un tal Joan Viciana, que "els va ajudar allò més en diferents moments de la seva estada a Terrassa".
La vida social. Recorda bé les amistats que va fer en aquella època. "Parla de nois com Carol, Torres o Alberto Soler Serrano de qui deien que era el seu noviet. Menciona sovint un tal Lligari que, a distància, es cridaven i el saludaven ada dia. També parla de la Maria Piñol, amb qui compartiren moltes hores de pati i que anava i venia a peu des d’un poble del costat. Això li cridava l’atenció. Menciona també Maria Guasch i fa emotiva referència de Maria Teresa Noguera. amb qui va fer bona amistat". També va ser companya d’estudi de Jaume Verdaguer, pare del cinesta Antoni Verdaguer, amic seu i del seu germà, Antoni, que va morir al front de guerra. D’altra banda, anant a escola veia una ciutat amb molt "de mercat negre, estraperlo, robatoris, cases senyorials amb milicians vivint-hi. I empresaris del tèxtil que havien d’anar a la fàbrica com dos obrers més perquè havien patit la confiscació de la seva manufactura. Ella ens diu que anaven vestits amb la granota dels obrers, cosa que ells sentien com una mena d’humiliació."
La cura de l’emboscat rafel. A Crisel li van encarregar de tenir cura, a casa d’en Joan Viciana, d’un anarquista de nom Rafel que era buscat per altres milicians. "L’havien anat a cercar en tres ocasions diferents. En totes tres va rebre l’ajut de Crisel per fugir i tornar quan el perill havia passat. Es corria perill donant protecció a aquell personatge. Crisel s’adona de la gran responsabilitat que va assolir amb aquell encàrrec. Rafel tenia 19 anys i estava molt advertit sobre l’obligat respecte vers qui l’estava cuidant. En la fugida cap a l’exili se’l va trobar a la Jonquera i ell li va fer senyals evidents que no el cridés pel seu nom".
