La frase amb la qual titulo l’article d’aquesta setmana és una expressió força utilitzada davant d’alguns esdeveniments que se’ns presenten a les nostres vides. D’exemples, en tenim a dojo: persones que van perdre l’avió el dia que l’aparell va patir un accident, el moment en què dos avions es varen esclafar a les Torres Bessones i alguns van salvar les seves vides perquè se’ls van anul·lar reunions en aquells edificis a última hora, situacions vàries en què la coincidència en l’espai i en el temps pot determinar moltes coses de la nostra vida, fins i tot el dia que li posem punt final de manera ràpida i probablement traumàtica i inesperada. Em fa molta gràcia aquella gent que per intentar domesticar el destí pren decisions de prevenció davant la possibilitat d’anar de viatge o altres avatars fins al punt de no moure’s de casa perquè d’aquesta manera la sensació de seguretat queda augmentada pel sostre i les quatre parets que els envolten. Tot plegat ja em semblava un pensament i un procedir poc intel·ligent perquè els perills del nostre dia a dia es troben en qualsevol lloc i en qualsevol moment però només em va faltar la notícia d’una explosió en el polígon de la petroquímica de Tarragona i la posterior volada d’una tapa d’un reactor de més d’una tona de pes projectada a més de dos quilòmetres de distància que va impactar amb una façana, entrant dins l’habitatge i fent que el terra es desplomés i acabés amb la vida d’una persona que jeia tranquil·lament a casa seva a sota d’aquest pis que va patir l’impacte, per acabar de rematar-ho. Coincidireu amb mi que la quantitat de coses que han hagut d’alinear-se en el segment espai-temps han estat increïbles i sorprenents perquè una persona que es trobava tranquil·lament a casa seva a dos mil cinc-cents metres de l’espetec acabés morint víctima d’un despreniment del sostre després que un tros del reactor fes un forat en una casa que tampoc era la seva en una trajectòria immaculada sense trobar-se res pel camí que l’aturés. Aquest episodi que va passar fa poques jornades ens ha de servir per adonar-nos de la fragilitat que tenim els éssers humans davant la vida, la fràgil línia que separa el fet de viure de la mort. Hem de ser capaços, a partir d’episodis com el que estem assenyalant, d’assumir el nostre pas per aquí com a extraordinàriament circumstancial, finit i totalment volàtil. No hi res més insegur que les nostres pròpies vides i no sabem mai, millor que sigui així, en quin moment la mort se’ns aproparà per reclamar-nos la seva part del contracte, un contracte per cert tancat i amb les de perdre.
Jo, que sempre havia defensat la necessitat de viure el moment actual com si fos l’últim instant, a partir de la notícia de la indústria química IQOXE de Tarragona, penso que hem de viure com si fos l’últim instant i amb tota la intensitat, il·lusió i optimisme possibles perquè no sabem el que ens pot passar al següent segon de l’ara mateix.
En el destí, podem creure-hi més o podem creure-hi menys, podem pensar que està escrit o que l’escrivim a mesura que anem caminant, però si pareu a reflexionar sobre com anem venint i anem marxant ens hem de convèncer de pensament i sobretot de comportament d’esprémer al màxim el regal que se’ns ha donat i gaudir de tot el que ens envolta, bo i dolent, com una oportunitat de sentir-nos vius, amb més o menys lluita, però vius. Allà en el futur, curt o llunyà, el destí ens té preparat un mateix final per a tothom, un final que obliga a desempallegar-nos de tot el que ens pensem que no perdrem mai.
