Quan era un marrec, l’educació que vaig rebre implicava un seguit de “mínims”. Tots ells de compliment obligat: l’educació, el respecte al proïsme i la solidaritat. Què ha passat per tal que aquella brúixola s’hagi desmanegat? No puc entendre la vigència d’una dita inaudita: “Cualquier tiempo pasado fue mejor”. Dissortadament, molt em temo que, en aquesta conjuntura, té plena validesa.
Posaré exemples concrets de la vida diària: gent vivint en un mateix bloc d’habitatges es troben dia rere dia a l’ascensor i no se saluden. Usuaris de tren que van a gruar i sempre coincideixen amb els mateixos “caretos”, sense intercanviar un sol mot. Tant costa deixar un “bon dia”? Increïble!
A l’extrem oposat, un altre cas que veig sovint, quan vaig al CNT, a nedar. El situo com a bon referent: de bon matí, un grupet nombrós de jovenets s’hi entrenen. I, primer de tot, saluden un per un el seu “trainer”. Admirable o normal? Òbviament, deixo la resposta a criteri de cada lector.
Al cap i la fi, “val més un bon veí que no pas un mal parent”. “Qui té bon veí té bon matí.” Encara més: “Ensenyant, s’aprèn”. Hem de fer per tal de “crear escola”. De fet, és una tasca prou senzilla, que no requereix cap gran esforç. I “qui creu el bastó té el bastó per mestre”. Alhora, “ensenya més la necessitat que la universitat”. En aquest punt concret, doncs, faig un prec a recuperar vells i bons costums. I el transcric exigint-ne urgència: “A estudi, que el mestre es fa vell”.
És tard i vol ploure. No podem esmicolar el temps, deixant que passi amb més pena que glòria. Convé clavar els colzes per recuperar la bona praxi inculcada de petits. No demano massa. Tampoc no s’ha d’entreveure com la utopia d’algú que està mig volat. Aquesta tesi hauria d’esdevenir com el nostre pa de cada dia. Si més no, en la teoria de menjar, llegir i beure. Tan important és un verb com l’altre€
Igual que alimentem el cos, hem d’establir la norma bàsica de bastir un món millor. Més educat. Alguns polítics de casa nostra han parit l’adjectiu “transversal”. Mai no he sabut què implica. Menys sarau i més llenya al mico, com si fos de goma!
