La pel·lícula “Malasaña 32” ha esdevingut, en poc més de dues setmanes, la millor estrena d’una pel·lícula de terror espanyola en els últims anys. Estrenada a més de 300 sales, l’audiència supera els dos-cents mil espectadors, xifres inaudites fins ara per al terrassenc Albert Pintó, director del film, acostumat a moure’s per l’escena underground. La carrera d’aquest cineasta i professor de l’ESCAC fa un gir radical cap a la seva professionalització dins del terreny “mainstream.”
Quins són els antecedents d’aquest projecte?
A l’abril em va trucar Ramón Campos, de Bambú Producciones. Tenien una pel·li escrita que els agradava i necessitaven un director per aixecar-la, juntament amb Warner Bros i Atresmedia Cine. Coneixien la meva trajectòria i em van convidar a aixecar el projecte. En qüestió de quatre mesos començàvem a rodar, i tot just nou mesos després d’aquella trucada ja havíem estrenat.
Què és el que va poder sumar al projecte, tot i ser un encàrrec?
Els quatre guionistes (Ramón Campos, Gema R. Neira, Salvador S. Molina, i David Orea) tenien molt clara la pel·lícula, terror espanyol amb elements d’aquí i diferents subtrames. Quan jo vaig entrar vaig demanar que la protagonista, Begoña Vargas, tingués més de pes. Inicialment era una pel·lícula més coral, més de tota la família que viu a la casa, però jo volia incidir més en un personatge que té un secret, que amaga un drama que linkava amb el monstre, que el fa créixer… És transmetre la idea de la por, per no dir les coses.
Com és la família protagonista?
És una família desestructurada, amb molts problemes i traumes, que s’instal·len a Madrid amb la idea de tapar forats però res més lluny de la realitat. El monstre que els apareix acaba sent metafòric; com més secrets amaguen, més creix.
Es basa, com s’ha dit, en fets reals?
Més que basat és inspirat perquè vam agafar una sèrie d’articles, històries del barri, entrevistes, documents… Van passar moltes coses i les vam apuntar, escollint aquelles més coherents amb la nostra història, com un telèfon que sona de nit sense estar endollat, o un balancí que es mou sol.
Però pel que sembla aquesta adreça en concret és un invent…
“Malasaña 32” no existeix, volíem afegir aquesta intriga, que la gent vagi al barri i busqui l’edifici, el que el fa més misteriós.
Coneixent la trama es pot pensar en l’edifici Dakota de “La Semilla del Diablo”, tot i que les crítiques citen com a referències Elm Street, Poltergeist, Amityville. Reconeix cap d’aquestes comparacions?
Reconec com a referents a Polanski, a Kubrik, a Takashi Shimizu (“The Grudge”) o Hideo Nakata (“Ringu”). Evidentment les pel·lis de Bloomhouse han fet molt de mal, però em reconec molt en aquest terror opressiu una mica polanskià, el de “El quimérico inquilino, “Represión” o “La semilla del diablo.”.
També algun crític troba a faltar aquest punt d’humor negre que s’aconseguia a “Matar a Dios”…
Cada pel·lícula té les seves necessitats, encara que en algun punt he intentat afluixar buscant alguna rialla.. Així i tot, la tensió és tot el “rato”; t’agafa des de l’inici i ja no et deixa anar. És important saber modular-ho, no et deixa respirar i és angoixant. És com si la trama passés a casa teva, un lloc segur i tranquil, però resulta que és on pitjor estàs… I això no passa només de nit, a les dotze del migdia també hi ha coses paranormals, a partir d’allò quotidià.
Per exemple?
Incorporem elements nostàlgics com el telesketch o una baldufa, coses que ens porten bons records però als quals donem un gir horrorós.
Amb quin pressupost ha treballat? Creu que amb la recaptació es podrà cobrir?
El pressupost ronda els tres milions d’euros. El primer cap de setmana ja vam aconseguir recaptar un milió, i el segon ja portàvem dos i escaig. La teoria és que arribarem als tres milions. La pel·lícula s’ha fet perquè la gent s’ho passi bé, i agrada, però evidentment l’èxit també té a veure amb la feina de Warner Bros i Atresmedia; és un gust veure’ls treballar per tal que la pel·lícula arribi a la gent i connecti.
L’èxit és més sorprenent tenint en compte que no surt cap actor o actriu famós, a excepció de Concha Velasco.
Els vaig demanar expressament que no hi intervingués cap actor famós… Quan es tracta d’un film de terror, això fa més por, arribes a empatitzar més amb ells. A més, jo venint de l’escena amateur, o més aviat independent, em semblava just i adequat donar oportunitats a actors desconeguts. Quant a Concha Velasco, el cert és que no apareix al repartiment, la vam ocultar fins a l’estrena, com al Kevin Spacey a “Seven.” És curiós perquè Concha Velasco, que ha fet potser 200 pel·lícules, no havia fet mai res de terror. Crec que amb ella hem creat quelcom mític, una imatge que quedarà per a la història del cinema. És molt divertit per a la gent que la conegui.
I ara, té ja algun nou projecte entre mans?
Ara mateix n’estem parlant, amb el mateix pack de Bambú, Warner i Atresmedia. Seria una pel·lícula d’exorcismes per rodar aquest any, possiblement entre juny i juliol. Estem mirant números i el guió.
Creu que podrà tenir més temps de rodatge, gràcies a aquest èxit?
Esperem que sí, “Malasaña 32” la vaig rodar en cinc setmanes, i amb aquesta espero poder tenir-ne almenys sis (riu). Sí és veritat que així demostres ofici, però que no s’acostumin…
Això vol dir que ja no tornarà a treballar amb Caye Casas, amb qui va rodar “Matar a Dios”?
Teníem uns projectes entre mans però ara fa temps que no parlem. Si surt algun projecte intentarem fer-ho. Jo voldria agafar només projectes que m’apassionin, preferentment com a director en solitari. Caye també està lluitant per fer-ho i a veure si també té sort.
Classes i direcció
Albert Pintó va néixer el 28 d’octubre de 1985 a Terrassa. És guionista i director. “Malasaña 32” (2020) és el seu primer llargmetratge després d’haver codirigit juntament amb el també terrassenc Caye Casas “Matar a Dios” (2017) i els curts “RIP” (2017) i “Nada S.A.” També ha signat curts en solitari i s’ha dedicat a publicitat. És graduat de l’ESCAC i des de fa vuit anys imparteix classes en aquest centre educatiu com a professor de direcció al Grau i al Master.
