És obvi, o així m’ho sembla, que havia de cercar un forat a l’agenda per veure l’oferta expositiva que trobem a Madrid al voltant del vuitantè aniversari de l’exili republicà (1939-2019). De fet, es troba ja en la seva recta final. Des de fa temps, procuro no perdre’m cap mostra fotogràfica i/o documental a banda i banda dels Pirineus malgrat alguns desenganys que certifiquen la meva persistent ingenuïtat.
El Ministeri de Justícia va crear, en el seu moment, una singular marca amb cridaners pins inclosos on s’aixoplugaven totes les iniciatives al voltant de la temàtica commemorativa de l’exili republicà. Ho vàrem constatar el mes d’agost a París i ho corroborem a Madrid amb diferents exposicions de desigual i, també, preocupant resolució i resultat. Hom troba un munt de propostes repartides per la capital de les quals en sobresurten tres en total, les que es presenten a l’espai de l’Arquería dins el complex arquitectònic de Nuevos Ministerios.
Se suposa que aquí trobarem el discurs més extens i rellevant al voltant d’un tema que desperta interès i que ens segueix afectant, de forma emotiva i propera, per les terribles conseqüències humanes, materials i humiliants que va patir el nostre poble. L’exposició : "1939 Exilio republicano español" se’ns presenta com la preferent i més destacada quant al relat històric i cronològic d’aquella tragèdia. L’acompanyen d’altres muntatges sobre testimonis personals de Pierre Gonnord i una altra molt interessant, per a mi del tot desconeguda, sobre l’obra humanitària i fotogràfica de Philippe Gaussot. Els meus esglais/comentaris es centren en la primera i suposadament més històrica, global i divulgativa. Per recursos ministerials i rigor històric hi hauria de sortir/explicar tot o quasi tot car la retirada, els itineraris pels distints passos fronterers, els camps d’internament francesos i els destins més enllà de l’Atlàntic no ofereixen massa alternatives ni experiments. Hom pensa en la unanimitat/exigència del discurs i en la coherència pedagògica que cal emprar en aquest i d’altres capítols de la nostra història recent. En la pràctica es converteix en un exercici d’il·lusionisme i en una trista experiència.
No m’havia passat mai d’haver de llegir una i altra vegada alguns dels panells explicatius per veure si ho havia llegit/entès correctament. Tota l’exposició gira al voltant de la República Española i la tragèdia/penalitats viscudes pels seus principals protagonistes com fou el cas de Manuel Azaña. La mostra hi dedica molt espai, nombrosa documentació -sovint innecessària – i en destaca les imatges dels Reis d’Espanya saludant la seva vídua, Dolores Rivas, en plena Transició. Res és fortuït ni improvisat. No sé trobar cap referència a la Generalitat de Catalunya ni cap dels seus representants polítics.
La Mercè m’ajuda en una tasca més detectivesca que no pas històrica. "No ho trobes perquè no hi ha absolutament res." I això es confirma en el text explicatiu, minso i ensucrat, sobre el pas de les autoritats pel Coll de Lli, el 5 de febrer de 1939, sense cap mena de referència als representants bascos i catalans i no cal dir al greu i humiliant incident que va ocórrer amb les autoritats republicanes. No hi ha res sobre la massiva presència catalana en els vaixells que anaren a Mèxic i sembla que en aquell país americà només va existir la Casa de España sense cap al·lusió ni referència a l’Orfeó Català i a la seva immensa activitat d’acollida, ajut i suport.
Des de Mèxic, els descendents de Samuel Morera em recorden que sempre ha estat així i que els catalans no hem comptat mai per res. Els comentaris no admeten discussió per la seva especial/inequívoca procedència. Establir de forma deliberada i flagrant qualsevol classificació, categoria i/o menyspreu per explicar l’exili és un greu error. Aquest no és pas el primer ni tampoc serà l’últim. La legitimació del discurs ha de comptar sempre amb la veritat, l’autèntica veritat, més enllà dels diners, els recursos i les opcions polítiques. De moment això continua en la galàxia de les utopies.
