El mateix sentiment visualitzat en imatges totalment diferents. L’expressió dels sentiments és el tresor més personal que encara, avui en dia, guarden les persones. Uns sentiments que afloren quan la dificultat colpeja o quan l’objectiu s’assoleix després d’haver lluitat molt per aconseguir-lo. Situar-se a la línia d’arribada de la Mitja Marató de Terrassa celebrada aquest diumenge és un volcà d’emocions, un conglomerat de sentiments, de passió i d’històries. És posar-se a la pell de gent desconeguda, de ments imperceptibles o de caràcters diferents. És en definitiva, la millor expressió d’emocions de cadascú.
L’asfalt de la mitja marató és un escenari fantàstic per captar històries, vivències, amor i passió. També dels qui observe l’esport des d’altres punts de vista, de qui corre la Mitja disfressat d’Spiderman o de qui ho fa sense samarreta.
Quilòmetres solidaris
I dins de tots aquests sentiments, n’hi ha un que davant la dificultat, creix sense parar: la solidaritat. Un concepte complex, diferent per cadascú, però que s’expressa en situacions així.
La Segunda Cortés va poder gaudir diumenge d’una jornada especial. Amb l’ajuda del Pep Forn, la Roser Carné, la Marga Moix i el Miguel Alonso, la Segunda va gaudir de la Mitja, va experimentar l’ambient, la dificultat i l’escalfor de la seva ciutat, completant, amb una cadira de rodes els cinc quilòmetres de la cursa Santi Centelles. L’arribada a meta va deixar emoció, satisfacció i molt efecte. “Participem amb Prodis. Cada any demanen voluntaris per competir amb els que normalment no podrien, i d’aquesta manera puguin viure l’ambient de la Mitja”, explicava el regidor Pep Forn, un dels quatre participants en una experiència molt gratificant i que no dubtarien en repetir. “Per cada cadira de rodes som quatre, es fa una mica dur. Ha anat molt bé, ens ho hem passat molt bé”, assegurava Miguel Alonso després de recórrer amb la Segunda Cortés els cinc quilòmetres i ajudar-la a gaudir de tot el que envolta a la Mitja Marató de Terrassa.
En total van ser 29 esportistes de Prodis, acompanyats de 14 voluntaris i 5 companys del Centre de Paràlisi Cerebral els que van participar a la Santi Centelles, així com dos participants més que ho van fer a la Mitja Marató, en aquest cas recolzats per 21 acompanyats.
En contacte amb l’asfalt
És possible córrer 21 quilòmetres sobre l’asfalt sense sabatilles? La resposta la té el Javier Molinero, i és afirmativa. En 1 hora i 23 minuts, el Javier va completar el recorregut de la Mitja Marató completament descalç. El motiu, el de sempre, aquell que inquieta a tots els esportistes de qualsevol disciplina: les lesions.
“Abans em lesionava molt. Vaig començar a investigar per internet i a llegir sobre el tema, i vaig trobar que hi havia força gent amb el mateix problema que jo que havia decidit canviar de calçat i no s’havien tornat a lesionar”, explica el Javier. Amb total naturalitat i amb una marca molt positiva, les sabates eren un problema, i precisament això, la naturalitat, va ser el que el va empènyer a prendre la decisió de córrer sense sabatilles. “Ara fa més de dos anys que no tinc cap lesió. Al ser més natural, els músculs i les fibres musculars ho senten tot molt més. Ara quan tinc dolor, ho noto molt de pressa i paro. Amb les sabates, quan te n’adones que t’has fet mal, la lesió ja està en fase avançada, i el temps de recuperació és molt més llarg. Córrer descalç és molt beneficiós”, assegura. La de Terrassa va ser la primera Mitja Marató descalç per un Javier que al final, fins i tot bromejava amb l’estat dels seus peus. “És la primera mitja oficial que corro descalç. La veritat és que ha sigut dur, les pujades i l’asfalt, que és molt dur, no m’han ajudat gaire. Quan acabo, no tinc ni les plantes dels peus brutes, però he d’escalfar molt bé, quinze o vint minuts, molt a poc a poc”, explicava en finalitzar aquesta experiència novedosa.
Adaptar el peu a la duresa d’una superfície com l’asfalt és el problema més gran amb què s’ha trobat el Javier. “El problema és que fer la transició de córrer amb sabates a descalç porta el seu temps, no ho pots fer d’un dia per l’altra. És molt lent, però amb quatre anys he evolucionat a córrer fins a 30 quilòmetres descalç”, explicava un Javier Molinero que té clar que aquest mètode l’ha ajudat a millorar i no dubte en donar-li continuïtat.
Descalç o amb sabates, la Mitja va ser, com sempre, una concentració de somnis, una culminació de molts dies d’esforç, de moltes emocions i una superació de barreres que tots alguna vegada ens hem posat sense ser conscients que les podem superar. Córrer és natural, i ser valent per afrontar les pors, els reptes o les dificultats, dóna valor afegit a tots aquells que han estat capaços de fer-ho. Travessar la meta és un simple objectiu, però el camí per fer-ho i la dificultat que això comporta perdurarà a les memòries de tots aquells que, esbufegant i amb les mans als genolls, van esbossar un somriure immens.
