Ahir vàrem celebrar la festa de la Conversió de l’Apòstol sant Pau, i es va concloure la Setmana de Pregària per la Unitat dels Cristians. Enguany, tal com ho hem vist, la reflexió s’ha articulat a partir d’un episodi de la seva vida situat en el quart viatge de l’apòstol, en aquest cas a Roma. La seva figura i el seu missatge són de molta actualitat en una societat tan multicultural i multi-religiosa com ho és la nostra.
Recordem que va néixer a Tars, a l’actual Turquia, a començaments de l’era cristiana. Era una ciutat amb un fort caràcter hel·lenístic, que l’any 66 abans de Crist es convertí en la capital de la província romana de Cilícia. Pau era fill de pares jueus, descendent de la tribu de Benjamí, i també va tenir la ciutadania romana. Aquest context vital i social en la confluència de tres cultures va tenir una gran influència en ell: de la seva ciutat d’origen rebé l’impuls per anar sempre a la recerca d’uns nous horitzons, i va heretar de la família una consciència ferma de la seva identitat hebrea.
L’experiència de l’encontre amb Crist ressuscitat va transformar radicalment la seva existència, passant de ser un perseguidor de la fe cristiana a ser apòstol del Senyor. Va ser una experiència impactant i definitiva, una trobada que va convertir l’antic fariseu, observant estricte de la llei, en l’apòstol dels gentils. En les seves cartes es refereix a aquest fet essencial i parla sobretot d’una revelació i una vocació en aquest encontre amb el Senyor Ressuscitat.
Pau se sap cridat pel Senyor que l’envia. Acostumava a encapçalar les seves cartes presentant-se com a apòstol de Jesucrist per voluntat de Déu. D’aquesta manera reconeix que la iniciativa és de Déu. Aquesta voluntat de Déu en la crida concreta s’ha de situar en el pla diví de salvació. Així doncs, l’apostolat no és una tasca purament humana, sinó que brolla de la voluntat de Déu i requereix la col·laboració de la persona cridada. Per això la vida de l’apòstol està referida sempre al Senyor i en ell troba el seu sentit, la seva fortalesa i la gràcia per dur a terme la missió encomanada.
L’apòstol és un testimoni enviat. Testimoni és aquell qui veu, qui escolta, qui experimenta. Ell ha vist el Senyor (cf. 1 Cor 9,1), ell ha estat testimoni del Senyor Ressuscitat i hi respon lliurant-se totalment a la tasca confiada: anunciar l’evangeli per tot el món conegut. Ha rebut una missió que ha de portar a la pràctica, deixant en un segon pla qualsevol interès personal. Al mateix temps, la seva gran força es troba en la plena consciència de ser impulsat pel mateix Crist, amb la convicció que, tot i les dificultats, és més gran la força de Crist a través de la seva feblesa.
Sant Pau serà el missatger de la universalitat de la salvació, anunciarà que totes les persones estan cridades a la salvació, sense diferències, sense exclusivismes. Tal com diu als cristians de Galàcia: "Ja no compta ser jueu o grec, esclau o lliure, home o dona. Tots sou una sola cosa en Jesucrist" (Ga 3,28). La salvació no està en funció de la pertinença a un poble, ni tan sols en funció de l’observança d’una llei. Déu ha intervingut en la història per mitjà de l’enviament del seu Fill, que pel seu misteri pasqual salva la humanitat. Al mateix temps, l’apòstol Pau va saber acollir els valors positius de la filosofia del seu temps, amb una mirada positiva, inclusiva, tal com ho recomana a la comunitat de Filips: "Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable, de bona reputació, virtuós i digne d’elogi" (Fl 4,8).
