Gràcies al coratge, empenta i il·lusió d’un seguit de gent, Terrassa viurà demà la XXI edició de la Mitja Marató. Els ho hem d’agrair, sí o sí. Es tracta d’un esdeveniment esportiu prou ben consolidat, que situa la nostra ciutat al podi de ciutats catalanes compromeses amb aquesta modalitat. Sembla una cosa insignificant. Al seu nucli, però, és evident que s’hi amaguen un munt d’hores i el somni engrescador d’un equip de voluntaris emprenedors. Tots ells conformen un grup de gent que estima l’esport.
Per això, em sembla oportú encetar aquesta columna amb el títol d’un film de trenta-vuit anys enrere ("Chariots of fire"). El seu argument amaga tot un cant per superar les adversitats. Orientat a creure en el compromís, cerca defensar els valors humans inherents al món esportiu. A viure fets d’aquest calat com a manifestacions de la pròpia cultura d’un poble. Tinc un record especialment emotiu envers la banda sonora de la pel·lícula, amb una cadència constant. La melodia acompanya totes les gambades dels corredors. Els guia un únic i noble objectiu: assolir la meta en un perfecte esperit de confraternització. Potenciant la barreja d’una sana companyonia amb l’exercici físic, tema sempre necessari per al desenvolupament harmònic del cos humà.
Tota vessant esportiva abasta cultura, valors, comportaments, estils de vida, compromís i capacitat d’esforç. Des d’aquest prisma tan senzill, convido tothom a fer-s’hi present al llarg del seu trajecte. Com a mostra de suport als corredors i d’agraïment a l’equip gestor. Ells són els qui han sabut aglutinar el mecenatge d’un reguitzell de firmes comercials que ho faran possible.
Tota la nostra vida és una cursa d’obstacles. Amb un bagatge mental com cal, tothom ha d’esdevenir capaç de fer front a qualsevol adversitat. Res no és fàcil. Una citació del guitarrista, cantant i compositor nord-americà Jimi Hendrix és brutalment genial en aquest sentit: "Si sóc lliure, és perquè sempre estic corrent".
Menys escarafalls, doncs, i més rauxa en plantejar-nos qualsevol repte. Ben mirat, fins i tot aquells que no s’hi veuen poden apuntar-se a una cursa com aquesta. No se’n penediran. Al cap i a la fi, ja tenim un adagi ben eloqüent que proclama "per fer tard, no cal córrer".
