Definirem les habilitats parentals com aquelles competències que s’ocupen del desenvolupament i millora d’una dinàmica familiar positiva en favor d’una criança dels fills en un clima afectuós, estable i estimulant. Estem parlant doncs de la mare dels ous, de l’escenari òptim perquè l’educació dels nostres vailets quedi ben consolidada en el camí de la conquesta de la seva autonomia, autoestima i posterior socialització.
Si haguéssim de fer un llistat de quines són aquestes habilitats definiríem tot un seguit de situacions vinculades a la convivència que caldria educar, potenciar i compartir. Així hauríem de començar per conèixer i utilitzar processos relacionats amb l’atenció, el respecte, l’afecte i el reconeixement. Tots ells elements clau per poder construir una base ferma de vida col·lectiva i harmònica, de comunicació eficaç, i poder abordar la resolució de conflictes com una manera habitual d’apropar-nos a la diversitat d’opinions i l’establiment d’acords. Viure en companyia afavoreix una xarxa de relacions extraordinària per fer-nos sentir bé amb nosaltres mateixos, podent gaudir de la màgia del donar i rebre, sense pretensions, sense rancúnies, emocionats per la vida fàcil.
Més tard incorporarem a la llista actituds i comportaments assertius, d’empatia solvent i contrastada, d’amor incondicional per aquells que ens envolten. La llista s’engrandeix apostant per saber identificar les expectatives de què cadascun dels subjectes de la família predisposa, acceptant pensaments i valors diferents els uns dels altres. Saber combinar allò que volem amb allò que volen els iguals és manifestament determinant.
I ens acostem al punt d’inflexió de l’èxit de les habilitats parentals. Una bona organització familiar, estructurada entre tots, amb un grau elevat de disciplina pròpia i projectada en els fills mitjançant la utilització de la negació, les vegades necessàries, no sempre ho poden tenir tot, regulant així els seus comportaments fins a arribar a l’autoregulació quan s’apropin a l’edat adulta, fent de pares i no pas d’amics.
Fer de pare i de mare s’ha de viure com una extraordinària aventura, com una oportunitat de créixer i ajudar a créixer, acceptant que no serà fàcil des de l’inici i sabent mantenir la coherència i la traça marcada sense gaires titubejos. Sempre acompanyats per un instint personal banyat en sentit comú i adobat amb sentit de l’humor com a recepta que s’apropa a l’èxit del plat final que volem assolir.
No hem d’oblidar mai que les competències a què ens referim són el resultat d’un ajust entre les condicions psicosocials en què viu la família, l’escenari educatiu que els pares o cuidadors han construït per realitzar la seva tasca vital i les característiques del menor, per tant la figura de l’adult, les coses que fem els grans, té molt a veure amb com seran els petits quan creixin. Apostem doncs per fer una mirada a les nostres actituds, les nostres paraules, les nostres posicions, dèries i il·lusions per oferir un terreny adobat als nostres petits i joves perquè tinguin un futur ple d’oportunitats que els acosti a un trànsit vital just, estable i rematadament feliç. Pensem en tot això quan no arribem a l’hora de sopar, no els acompanyem a les seves activitats de lleure o els esbronquem producte del nostre cansament o la nostra ira i no pas conseqüència d’un comportament reprovable i per tant modificable dels nostres fills.
Fem de la nostra família un escenari de convivència i solidaritat inqüestionable.
