L’accident de la petroquímica tarragonina ha estat un cop duríssim. Mai no n’hauria parlat. Sobretot en senyal de respecte profund envers les víctimes. Salto indignat, però, després de sentir unes declaracions ben desafortunades d’en Quim Torra. Dir que "el protocol de seguretat havia funcionat con un rellotge de precisió suís" és imperdonable!
Després hem conegut detalls de l’accident que esparveren. S’han fet públiques diferents sancions anteriors a l’empresa afectada. Presentar-se al lloc dels fets, amb en Pere Aragonès i en Miquel Buch, no requeria probablement tanta parafernàlia. Amb el conseller d’Interior dirigint l’operatiu n’hi havia més que prou. El president i el vicepresident haurien de passar més hores al despatx, pencant de valent. Cada dos per tres, fan alguns viatges a llocs que es poden qüestionar. Si més no per intentar que el país funcioni.
Anem a empentes i rodolons. Bona part de la claca política "demana" anar a fer declaracions als mitjans. Massa gent del poble normal pot pensar que aquests detalls impliquen una minva de temps a la tasca diària prioritària/ específica. No serà que els micròfons els agraden més que als bocs la llet. Esdevenen una mena de vàlvula d’escapament i d’"ostentació". No hi ha una consellera- portaveu?
Els càrrecs públics no tenen permís per fer i desfer a la babalà. Requereixen un criteri infinitament superior al ciutadà del carrer. Mai no es pot ésser tan matusser i bocamoll com per deixar anar l’estirabot esmentat. Ja cal que s’ho faci mirar. M’ha decebut de dalt a baix. Ha perdut la poca credibilitat que li tenia. Les formes han de prevaldre. No essent així, val més quedar-se muts. No trencar el silenci. Fer costat als afectats i llurs famílies.
La picabaralla política durarà anys i panys. Al pas que anem, sense polítics assenyats en un i altre bàndol, no s’arranjarà. La comoditat no entra als meus plans. L’ha vessat flagrantment. Calia tenir cura en l’embolcall. Per això l’adagi castellà del "por la boca muere el pez". Passa de taca d’oli. Calia més elegància. Si no l’encertes, la plantofada escatològica. No li perdona ni Déu.
