Segons dades recents del darrer informe PISA, el qual avalua l’estat del sistema educatiu dels països de la Unió Europea, Espanya i Catalunya se situen a la cua d’Europa quant a l’educació. Ara podríem mirar d’analitzar els problemes que ens poden haver dut a aquests resultats i qüestionar-ne el sistema: LOE-LOCE-LOGSE… Però no podem perdre de vista un factor que, segons la nostra experiència professional, considerem decisiu en l’educació dels nostres infants i adolescents.
Les enquestes de què disposem ens mostren com els adolescents parlen més amb la mare que amb el pare (excepte si parlen d’esports), però que no parlen amb ells, ni amb els seus educadors, ni amb professionals de la salut, respecte dels temes que més els preocupen (relacions emocionals, sexuals, drogues, trastorns d’alimentació…). La resposta majoritària exclou qualsevol adult com a interlocutor en aquestes qüestions.
Pel que fa a l’àmbit familiar, els pares hauríem de deixar d’hiperregalar els fills des del bressol. Si la cultura de l’esforç no és la seva, sinó la cultura de l’oci, és en gran part a causa de la nostra sobreprotecció i la nostra poca capacitat de dir-los “NO” quan els seus desigs i capricis es veuen frustrats (l’autoritat paternofilial de les generacions anteriors s’ha transformat ara en la dictadura de la negociació continuada). I aquesta mancança, evidentment, repercuteix en la seva actitud enfront dels seus educadors.
D’altra banda, els pares ens hauríem de posar al dia sobre quina és la realitat que viuen els nostres fills i filles, quines són les seves preocupacions i quines les seves tendències d’oci, i mirar de parlar-ne conjuntament, creant espais adequats, sense sermons ni dogmes. Hem d’aprendre a rebutjar la idea que ells no poden tenir problemes amb drogues, trastorns d’alimentació, comportaments violents, despeses abusives, conduccions temeràries, relacions sexuals de risc… Aquest és el món on viuen, i no és sinó el que els hem donat. I, sobretot, cal que siguem coherents: allò que els demanem s’ha de correspondre amb allò que fem com a pares. Mirem d’elogiar-los l’esforç, no tan sols l’èxit…
En conclusió, tenim una gran tasca per fer.
Jordi Royo i Isach
Director clínic d’Amalgama7
Jordi Royo i Isach, director clínic d’Amalgama7.
“Els pares ens hauríem de posar al dia sobre quina és la realitat que viuen els nostres fills i filles, quines són les seves preocupacions i quines les seves tendències d’oci, i mirar de parlar-ne conjuntament, creant espais adequats, sense sermons ni dogmes.”
Opinió
