Té 74 anys i dificultats per a caminar. Agafa l’autobús i assegura que a vegades li costa Déu i ajuda arribar a la vorera en baixar-se perquè els xofers aparquen massa lluny de la vorada. I ha demanat un canvi en trucades i en instàncies a l’Ajuntament. María del Carmen Navarro ha esdevingut la veu en forma de queixa administrativa d’altres usuaris de Tmesa.
A la fi d’abril del 2019, María del Carmen va presentar una instància a l’Ajuntament amb un missatge clar: demanava que els conductors dels autobusos urbans s’acostessin “just fins a la vorera” a l’hora de detenir els vehicles en les parades, “ja que a les persones que tenim problemes de mobilitat ens costa pujar i baixar”.
La petició de María del Carmen té un afegit nou: i si els conductors també donessin una alerta per a evitar caigudes? Així ho va suggerir aquesta usuària en la seva instància: demanava també que els xofers avisessin als passatgers “a l’hora d’arrencar, perquè s’asseguin i no caiguin per la inèrcia de la marxa”.
Un tècnic de l’àrea municipal de Transport va enviar a la demandant un escrit de resposta pocs dies després de la presentació de la queixa. En aquesta resposta hi ha implícita, segons es dedueix, una referència al contingut d’algunes trucades de queixa de la usuària per la contestació d’alguns xofers interpel·lats: “Lamentem sincerament les molèsties ocasionades pel comportament inadequat del conductor, motiu pel qual hem procedit a demanar als responsables de Tmesa que insisteixin als conductors sobre la necessitat de ser molt acurats en la correcta prestació del servei”. Especialment, “a acostar el vehicle a la vorera i utilitzar la tecnologia d’inclinació hidràulica del vehicle per tal de facilitar l’accesibilitat al bus a parades”.
Una crossa
“Moltes vegades altres usuaris m’ajuden a pujar”, explica María Dolores, veïna de Sant Pere Nord. Acostuma portar una crossa per a auxiliar-se en el seu deambular. Al desembre passat, no s’ajudava de la crossa sinó d’un carro de la compra, perquè pensava visitar el Mercat de la Independència. Va baixar en la parada corresponent de la Rambla d’Ègara. “Havia de baixar de costat. La porta es va tancar i em va enxampar la meitat del cos i una mà. Quan vaig aconseguir baixar, vaig anar el més ràpid que vaig poder a avisar al conductor des del carrer, però l’autobús ja havia marxat”, assenyala.
María del Carmen Navarro Molina té sempre un bolígraf a mà per a apuntar el número de matrícula dels autobusos. Una vegada, diu, va reclamar el número d’identificació a un xofer”: “No m’ho va voler donar. Em va dir que apuntés la matrícula”. I això fa sovint.
Gra de sorra
Vol posar el seu gra de sorra per a la millora del servei, i ho fa amb la seva campanya particular de dos vessants: proposa que els autobusos s’aturin a les parades més prop de la vorera i que els autobuseros avisin abans d’arrencar per a evitar caigudes de passatgers. Respecte del primer apartat reivindicatiu, aquesta dona guarda unes quantes vivències personals: “Una vegada, en la parada del cementiri, el bus va parar tan lluny de la parada que no es podia posar bé ni la rampa. El conductor va haver de pujar de nou per a maniobrar. Ja sé que algunes vegades no poden fer-ho millor, però crec que en altres ocasions sí que ho poden fer”.
Ha vist també unes quantes caigudes a dins dels vehicles: “Un senyor no es va matar de miracle. Es va fracturar tres costelles. Li va salvar la motxilla: s’acabava d’aixecar per a treure-la-hi i en aquell moment va caure cap endarrere. La motxilla li va esmorteir el cop al cap”. Són petites històries del servei de bus que María del Carmen Navarro porfidieja per a millorar a la seva manera.
