Els actes vandàlics en contra dels béns comuns, més enllà dels costos econòmics de la seva reparació, provoquen una inquietant sensació de vulnerabilitat col·lectiva. Per què algú ha trobat plaer a destrossar la plantada d’arbres feta al camí que va del final de l’avinguda del Vallès fins al pont de la carretera de Matadepera? Com s’ha -o s’han- sentit, després de fer-ho?
En aquest cas, la bretolada pren un caràcter especialment pertorbador pel fet de ser contra uns arbres tendres, acabats de plantar. El cost de la replantació, deia el Diari de Terrassa, serà d’uns 5.000 euros, un preu molt més baix que el de la cremada de contenidors, d’acord. Però, en canvi, que siguin arbres, en un camí de passeig, fa que l’agressió sigui percebuda com encara més gratuïta que la dels contenidors d’escombraries. I la pregunta que hom es fa, inevitablement, és la de quin plaer, i sobretot quin sentit pot tenir per als autors d’aquesta destrucció.
Certament, ens podríem quedar en una resposta primària, de caràcter moralista, i acusar els autors de ser uns mal educats i culpabilitzar-ne els pares o l’escola. I segur que també que trobaríem qui hi trauria ferro i diria que tot plegat es tracta de la típica gamberrada juvenil, perquè és obvi que, sense saber-ne res, tothom apostaria per haver estat obra de gent jove. Però, per deformació -o formació, vaja- professional, el supòsit de l’existència d’accions sense sentit, absurdes, no puc acceptar-lo.
Puc entendre que algú no tingui clar, subjectivament, per què es comporta d’una determinada manera. Puc entendre que els comportaments grupals poden derivar en accions aparentment poc racionals. Però que l’individu mateix no ho “sàpiga” no vol dir que no hi hagi explicacions de tipus sociològic o psicològic que ens permetin comprendre les raons d’aquestes actituds destructives i, si n’encertem la diagnosi, mirar de trobar-hi remei.
En el cas que ens ocupa, el del vandalisme -juvenil o no- d’un comportament destructiu cap a allò que són béns comuns, a mi em sembla veure-hi les dificultats que tenen determinats individus d’acomodació a la societat en què es troben. Hi pot haver ressentiment per unes condicions -reals o només percebudes- d’exclusió. Hi pot haver la necessitat d’autoafirmació a causa d’unes condicions de vida -familiars, escolars, de barri…- en què es fa difícil ser reconegut. També es pot tractar d’un maldestre joc de grup en què qui la fa més grossa hi afirma el seu lideratge. Les causes i matisos poden ser múltiples, i la suma de diverses d’aquestes raons, molt probable.
Conèixer les causes d’aquests comportaments destructius no vol dir, però, justificar-los, minimitzar-ne la gravetat, disculpar-ne la responsabilitat. Però sí que pot servir de símptoma per veure quines són les esquerdes d’un sistema que mostra notables dificultats per mantenir uns nivells de cohesió social acceptables. Una cohesió que hauria d’evitar bretolades com aquesta, però que, des del meu punt de vista, mantenen un fil de continuïtat amb aquells altres comportaments incívics que tenim normalitzats. Penso en la persona que aquesta setmana deixava la bossa d’escombraries fora del contenidor tot i que era buit. O en el conductor de patinet elèctric que pujava pel mig del carrer contra direcció, el que anava per una vorera estreta importunant els vianants o el que hi portava la criatura de camí de l’escola. I en el que porta el gos deslligat tot i els advertiments que li recorden que no està permès.
Sí: tinc el convenciment que hi ha un fil de continuïtat entre els dos extrems, entre la bretolada dels arbres i l’incivisme quotidià. I em preocupa.
