Vivim en un món on regnen la pressa, la velocitat, l’acceleració. Està muntat de manera que el sistema ha de créixer ràpid permanentment; altrament, no se sostindrà. El neoliberalisme ha creat un sistema en el qual el temps escasseja, la competitivitat ofega i les expectatives creades són tan desmesurades que creen frustració. Ha convertit el temps en el factor bàsic de la producció i, per tant, s’ha de fer més amb menys temps. Per la qual cosa és necessària la màxima competitivitat i el benefici immediat. Aquesta manera de viure és esgotadora i generadora de malalties físiques i psíquiques. No experimentem el temps humà, se’ns escapa, fuig i tot s’esdevé tan de pressa que no ens adonem que vivim, on vivim ni per què vivim. El temps ens arrossega amb aquesta vida accelerada. Pot l’home aconseguir una vida bona d’aquesta manera?
Cal una altra forma de viure i experimentar el temps humà. Un dels elements essencials de l’ésser humà és la temporalitat, és a dir, la consciència del nostre transitar vers el nostre acabament. Som éssers temporals, finits, no permanents, que viurem poc -el nostre cos porta en el seu si la data de caducitat, estem programats per morir. Som efímers, paraula grega que significa éssers d’un dia. Ens recorda Sèneca que “tot allò humà és efímer i passatger”, Marc Aureli sentencia que “allò que atresorem s’assembla a les fulles d’un arbre, preparades per caure amb la bufada de la brisa” i ho embelleix Quevedo quan diu “ayer se fue, mañana no ha llegado/ hoy se está yendo sin parar un punto;/ soy un fue, y un será, y un es cansado”. Ara bé, malgrat la brevetat de la vida, val la pena assaborir-la intensament. I és ben cert que el fet de saber-se mortal desperta l’home a la tasca de pensar.
Val la pena parar atenció al murmuri del temps, el temps dels batecs, de la vida, de l’home. Ara bé, auscultar el murmuri del temps és incompatible amb la velocitat, l’acceleració, la pressa i el soroll. Hi fan falta la pausa, la lentitud i el silenci. Recordem que l’home és el seu temps, el seu existir i es manifesta de tres formes: el cos, la psique i la ment. El cos, el temps biològic, l’experimentem amb el batec, el tic-tac, del cor; la psique, el temps psicològic amb els sentiments, les emocions i les passions, i la ment, el temps de la memòria, el vivim mitjançant el nostre jo, el qual a través dels records i dels projectes harmonitza els altres dos i dona sentit al nostra passat i al nostre futur. En efecte, l’home que viu el temps és cos, sent el batec del cor, sent la fam, el plaer i el dolor, etc.; l’home que viu el temps és vida afectiva, en la qual la temporalitat s’hi manifesta plenament: amb la sorpresa, el goig o la pena tenim consciència de l'”ara”; amb la por, l’espera o l’esperança en tenim del que “serà” i amb la malenconia o nostàlgia del que “fou”. L’home que viu el temps és memòria, el passat no deixa d’existir, sinó que planeja en el present, el condiciona i el configura. L’home que viu el temps és també projecte, fa plans, cerca, imagina, troba ideals. El futur està també contingut d’alguna manera en el present, l’empeny cap endavant. És així com l’home és l’escultor del seu propi futur.
Si l’ésser humà és capaç d’auscultar el murmuri -el so lent i suau- del temps de la vida, aleshores aquestes tres formes del temps de l’experiència humana, que es viuen conscientment, es transformen en una bella música amb ritme, melodia i harmonia. Sí, el nostre temps és música: el batec del cor posa el ritme; els sentiments i les emocions, la melodia, i la ment -memòria i projecte- tot i abraçant-los crea l’harmonia. Aquesta mena d’experiència estètica i vital -sentir l’emoció de la música del temps- fa adonar-nos que vivim, on vivim i per què vivim i, a més, origina una forma diferent de veure la vida més oberta a les relacions amb els altres i amb la natura.