L’obra de l’autor emergent, Pere Riera, titulada “La dona dels 600” inaugura la nova temporada de teatre municipal aquest diumenge al Teatre Principal. La història, protagonitzada per una família i els seus conflictes emocionals, té un elenc consolidat de luxe, en el que hi ha Àngels Gonyalons. L’actriu explica el seu treball i reflexiona sobre la professió.
“La dona del 600” es va estrenar a Barcelona, al Teatre Goya. Ara ha començat la gira i demà arriba a Terrassa. Té bona acollida?
Estem molt contents. És una obra que té codi de comèdia però no és solament per riure. La protagonista és una família i és molt coral. Hi ha una primera part més relaxada i una segona més emotiva i commovedora. No puc explicar gaire…
Vostè interpreta a la Montse, una de les dues filles de la família. Com és el seu personatge?
És una metgessa d’ una ONG Sense Fronteres que va i ve i que intenta que les coses familiars no l’afectin gaire. La seva germana, la Pilar (Rosa Vila) és més emotiva. La història va endavant i endarrere.
Diu l’autor i director, Pere Riera, que proposa una reflexió sobre el dol, la pèrdua, la capacitat d’entomar la mort d’un ésser estimat, la mort de la mare
Si, és així. L’obra presenta una situació i uns personatges en els quals tots ens podem veure reflectits. Hi ha una parella gran amb filles… I, a través de les converses, es van descobrint alguns secrets. El què s’explica passa i passarà sempre perquè és una història que parla de capacitat d’estimar. I, a vegades, es pot estimar a més d’una persona. Això passava als feliços anys 20 i també ara. Els conflictes emocionals sempre hi són, no evolucionen.
I el 600, el mític cotxe 600? És només una excusa, doncs?
És el catalitzador d’un dels personatges i aquest li dóna vida.
Com ha estat el treball amb Pere Riera i amb l’elenc que, per altra banda, té noms potents de l’escena catalana com Jordi Banacolocha i Mercè Sampietro
Molt còmode i tranquil. Riera i els companys de repartiment han fet que tot sigui molt senzill i gratificant. Jordi Banacolocha és un amor. I què dir de la Mercè Sampietro! És un regal treballar amb ella. Sempre somriu i té molt sentit de l’humor. És molt generosa i propera i, el més important, és que no té res de diva. Només puc està agraïda perquè aprens molt al costat d’ells i això et fa créixer. I després la Rosa Vila, el Pep Plana i l’Ota Vallès. L’Ota, de Terrassa, fa d’ajudant de direcció. Cal dir-ho perquè sovint els ajudants queden a l’ombra i fan molta feina, fan de pont entre el director i els actors.
Vostè és una actriu de musicals molt premiada. S’ha adaptat bé al teatre més convencional?
Estic encantada de rebre i implicar-me amb propostes d’altres àmbits. A mi no m’agrada encasellar-me. És veritat que la meva carrera professional, des dels anys noranta (1990) i fins ara ha estat el musical però a mi m’agrada tocar el màxim de tecles. No faig diferències. Un artista ha de tenir un esperit ric en aprenentatges perquè així també pot fer més bé la seva feina. Un artista ha de saber afrontar un vers alexandrí, un musical de Sondheim i una peça de teatre clàssic.
Però no tothom vol i pot fer tots els registres?
Aquest país té artistes amb moltes capacitats per prestigiar cada un dels gèneres. I gent que canta bé n’ hi ha molta però no tothom té possibilitats ni ho vol fer. Jo intento fer-ho tot i m’hi deixo la pell.
Costa que hi hagi papers per dones que han superat els 50 o més. Aquesta obra, per tractar el tema de la família, permet aquest joc d’edats
Si i tant. I no hem fugit pas de l’escena però arriba un moment que hem de fer el què podem. Jo, sincerament, ja no puc triar tant com temps enrere i estic segura que és per l’edat. El musical és un gènere que m’agrada i que té textos interessants però exigeix molt com a artista i les produccions són molt cares. I quan passes del 50 vols divertir-te i no patir.
Però, precisament, és quan hi ha més experiència
Si, sí, però, en aquesta feina i altres moltes condiciona l’aspecte físic. Precisament, la Montse de “La dona de 600” que interpreto jo m’agrada perquè vesteix amb roba ampla i s’asseu com vol. Cerca la comoditat però sobre de tot. Però, malgrat això, hem de reconèixer que vivim en un món que no et facilita fer-se gran. Dels 15 als 45 anys ets una persona atractiva i t’animen a ser diva però després per molta gent estàs fora de mercat. És una llàstima que sigui així.
Com veu el panorama teatral a Barcelona i Catalunya?
Jo he tornat fa poc de Menorca i m’he traslladat a Barcelona. No m’ he aturat. Seguim amb l’escola de teatre Memory que vaig fundar l’any 1994 a Barcelona i treballant amb les propostes que surten. Ara estic amb la gira de “La dona dels 600” que acaba de començar i estem parlant amb la Nina de fer alguna cosa. Viure a Barcelona té un preu alt. Pagues de mitjana 1.000 euros per dir “bon dia” i això vol dir que m’haig d’administrar bé el dia a dia. Però jo crec que he sabut gestionar-ho. Tinc companys que es lamenten perquè havien guanyat molts diners fent doblatge i ara….
Què li demana a la professió?
Que doni oportunitats i valori als vells de la tribu. S’ha d’escriure pels actors de més de 50 anys perquè som un col·lectiu nombrós i sembla que a hores d’ara això no interessa. Obres com “La dona del 600” demostren que hi ha actors i artistes inquiets, actius i potents que no volen quedar-se a casa.
