El paper i la imatge que Catalunya havia donat durant la llarga lluita antifranquista, el seu europeisme i els primers anys de la Generalitat, recuperada, amb l’encert del pacte pel retorn del president Tarradellas, eren objecte d’enveja i imitació per la resta de partits i territoris de l’Estat espanyol. Durant anys, "el model català" era el model de l’eficàcia i el tan proclamat i elogiat "seny".
Per contra, el País Basc estava immers en una espiral de violència que res presagiava que acabés feliçment (malgrat l’enorme dany físic i psicològic causat). Els avantatges del concert basc es veien com una mena de compensació per les penalitats i les incapacitats d’un govern central aterrat per la por a encendre més focs, si no se’l mantenia o no se l’incrementava.
Ara, anys després de la primera llarga etapa de govern català i d’un govern basc lluny de la violència i el terrorisme d’ETA, les diferències entre els dos territoris són abismals. Abismals, a favor del "model basc", en detriment del "model català", amb la pèrdua clara i contundent del tan elogiat "seny", canviat per la "rauxa" o, millor dit, per un "caos general". El perquè de la pèrdua del nostre seny, i del ser capdavanters en europeisme i "realisme polític", hauria de ser assignatura obligada de tots els nostres polítics, en totes i cadascuna de les institucions del país.
El primer factor que opera en aquest ensorrament del "model català" és la substitució d’homes preparats, experimentats i amb ambició de transformació de país per noves generacions d’homes i dones impulsades per plataformes de partit o col·lectius civils, a la recerca de poltrones i bons sous, més que no pas bona gestió i administració.
Un segon factor és de manca de visió de país, i d’encaix dintre d’Espanya i la UE. La seva mediocritat i falta de bagatge polític els han privat de conèixer cap a on anar, en un món global.
D’aquí la improvisació, les anades i tornades, la falta d’empatia, col·laboració i participació en els afers d’Estat, pensant que podien sobreviure tancats en el seu racó de món.
El tercer factor, molt lligat als anteriors, és el desconeixement de les regles de joc que imperen a nivell institucional, intern i extern.
Produeix vergonya aliena veure fins a quin punt van enganyar i es varen enganyar, en el funcionament de l’Estat de dret, i el poder de l’Estat i els estats, en general, de manera que es pensaven jugar en una lliga regional, sense adonar-se que qui tenien al davant jugava en una primera divisió.
Per contra, el "model basc" parteix d’uns principis radicalment diferents. En primer lloc, sempre han triat molt bé els seus homes de confiança per enviar a Madrid, i per governar a casa. Res de principiants ni improvisadors.
Tenen arreu de les institucions persones preparades, disciplinades i serioses. I sobretot tenen molt clar què poden o no poden fer i obtenir de les altres institucions, que coneixen molt bé, sobretot, la central.
Tenint molt clares les regles de joc, comencen tots els partits, sabent objectius i possibilitats pròpies i alienes, sense perdre el nord ni fer jugades brutes que puguin destrossar la seva credibilitat. I, sobretot, tenen visió a curt, mitjà i llarg termini, de manera que actuen com a jugadors d’escacs que van avançant passos, planificant els propers, amb calma i tranquil·litat, però amb seguretat. Estan en totes les batalles, i treuen benefici de cadascuna, sense greus ferides, en cap. Si voleu, amb alguna petita rascada i prou. Al final, un resultat esplèndid, oblidant i no plantejant mai objectius inassolibles, per a ells o per als seus adversaris o companys de viatge, segons sigui el cas. Francament, aquest hauria de ser el "nostre model", i no el caos generalitzat en què estem ficats, des de fa una desena d’anys.
