La històrica escenografia del Mestre Cabanes tornen a l’escenari del Gran Teatre de Liceu 75 anys després de la seva estrena el 1945 amb una elegant Aida dirigida musicalment pel mestre Gustavo Gimeno. Com a director d’escena Thomas Guthrie (Anglaterra, 1970) va començar com a cantant, va treballar en formats de dansa i cant, després va passar a la direcció d’escena, en aquest sentit intenta buscar la intenció del compositor de la peça,Giuseppe Verdi, i adequar el missatge al públic.
Aida és l’òpera més famosa de Verdi. De tot el repertori operístic, Aida, és la més popular, és la més coneguda i la més espectacular visualment. En aquesta ocasió el classicisme s’imposa de la mà dels telons pintats que ensenyen els temples egipcis de manera costumista amb un gran domini de la perspectiva que enganya a l’ espectador. El vestuari ajustat a l’ època és de Franca Squarciapino.
L’òpera està construïda a partir del llibret d’Antonio Ghislanzoni, que a la vegada es basa en un elaborat llibret de Camille du Locle que a la vegada es basa en un drama d’Auguste Mariette en aquest joc de caixes xineses el mateix Guiseppe Verdi va posar el seu accent personal, per exemple el text de la part final de l’òpera és del propi Verdi, que li agradava intervenir en totes les parts de la producció operística.
Recordem que Auguste Mariette juntament amb Champollion van inventar l’egiptologia, la passió per l’Egipte dels faraons. Verdi va començar a treballar al 1870 aquesta òpera a la seva casa de Gènova i va acabar un any després amb l’orquestració. Va ser un treball vertiginós i amb un nivell d’inspiració total. L’òpera es va estrenar al Caire el desembre del 1871. Els decorats es van construir a París.
A Europa l’òpera és va estrenar a l’ Scala de Milà i va ser un èxit brutal, com va ésser l’estrena aquest dilluns amb els aplaudiments finals. A això va contribuir l’elenc format per la soprano Angela Meade en l’exigent paper de Aida sobretot en l’acte III quan tothom espera l’ària O pàtria meva, quan el personatge es troba a la vora del riu Nil, esperant Radamès interpretat pel sud-coreà Yonghoon Lee, que en el seu moment va donar vida Pavarotti, Lee s’empra en totes les dinàmiques que demana la partitura passant de l’ardor guerrer a les escenes d’ encesa passió. Una Clémentine Margaine va ser Amneris que va brillar encertada en el paper d’enamorada en aquest triangle amorós desgraciat. Franco Vasallo eficaç en la combinació de monarca venjatiu i de pare amorós. Mariano Buccino és el Rei d’ Egipte. Especialment lluït van ser els moments dels ballarins i del cor del Gran Teatre de Liceu.
El món de l’òpera com la resta del món artístic s’ha pujat al cavall de les tecnologies com ho porta demostrant la temporada operística d’enguany al Liceu amb un Turandot cibernètic com exponent de tecnologia aplicada a la posada en escena, però de vegades per pur contrast la tradició de telons pintats i vestuari d’època esdevé un reclam fascinant per al públic.
*
professor del INS Viladecavalls i cofundador i director de la Companyia 8
