Passaven vint-i-tres minuts d’aquesta mitjanit quan el pi de Sant Sebastià arribà al seu destí i fou deixat definitivament a terra, a la plaça de Cal Baldiró de Matadepera. Debades el director de la Baixada va córrer a dir “que la gent no hi pugi a sobre, que pot rodolar i us podeu fer mal”. Plena de gom a gom de jovent, embriagat per l’eufòria d’haver aconseguit baixar, des de la pedrera de l’Angelet -dues hores de nit freda i lluna plena, de parades i d'”un, dos, tres, amunt!”- aquest arbre de 21,5 metres de llarg i uns 1.200 quilos de pes, la plaça era una festassa, en què tothom botava a ritme d’allò que tocava la banda, pasdobles inclosos, i el pi, una plataforma de ball sense cap espai lliure.
Tan multitudinària com sempre, la Baixada del Pi de les Festes de Sant Sebastià de Matadepera, tenia aquest any la novetat que, en un tram del recorregut, al carrer de Sant Joan, l’havien de portar només mans i espatlles femenines. I així va ser (tot i que amb més mans i espatlles que quan eren d’homes i sense cap problema. Ja al revolt de la plaça de Sant Jaume entre els portadors les dones van ser majoria, o gairebé. I allà, amb el pi davant de l’escola de música, el crit de “Fins a la plaça!” va començar a alternar-se amb el de “Sense les dones no hi ha revolució!”
