Periodista de professió -començada en els difícils anys de la Transició- i de raça, Rafel Nadal va ser director d’El Periódico de Catalunya des del 2006 fins al 2010, any en què va deixar d’escriure sobre l’actualitat per fer-ho, bàsicament, sobre la memòria, i mitjançant la ficció. Ara és un dels autors catalans més llegits i traduïts. “La maledicció dels Palmisano” es pot llegir en la barbaritat de vint-i-dues llengües diferents. Altres novel·les seves són “Quan en dèiem xampany”, “La senyora Stendhal” i el darrer premi Ramon Llull, “El fill de l’italià”, basada en la història real de mil soldats de marina italians que, l’any 1944, es van refugiar a Caldes de Malavella. Fa poc va ser a Terrassa explicant, en un dinar-col·loqui de l’Àgora Cultural Terrassenca, les interioritats de la creació literaria.
“L’home que segueix llegint novel·les amb més de 40 anys és un imbècil”, va afirmar Josep Pla en una entrevista amb Joaquín Soler Serrano. Suposo que un novel·lista no hi pot estar d’acord.
No, i això no treu que m’agradi molt Pla. Perquè crec que la novel·la et permet construir artificis literaris al servei d’allò que vols explicar. Una conversa, si la passes per escrit, no s’entén, no té sentit ni ritme, és un rotllo, perquè no té l’artefacte que fa que flueixin les emocions i et sentis interpel·lat per aquell text. De la mateixa manera que per captar una imatge hi ha la càmera fotogràfica, però el pintor vol fer-ne una interpretació, que podrà ser figurativa, impressionista o absolutament abstracta, destacar-ne un moment, un instant, una llum, allò que està per sobre de la realitat. I exactament igual que la pintura, la ficció et permet treballar amb la realitat i manipular-la per fer-ne una de nova que l’expliqui millor. Si l’escriptor ho aconsegueix o no, ja és una altra cosa.
Ara que ja m’ha curat la descreença en la lectura de novel·les, com comença a escriure les seves?
Una novel·la pot néixer de moltes maneres. A vegades és una idea, una frase, una paraula, que et ve al cap de manera insistent i que t’acaba desencadenant una història. Cada escriptor té el seu “guió d’instruccions”, i a mi mateix cada vegada m’ha nascut d’una manera diferent. Per exemple, jo estava escrivint coses més íntimes, del pas del temps, quan en un club de lectura una persona m’explicà la història d’aquest miler de mariners italians que s’havien refugiat a Caldes de Malavella durant la Segona Guerra Mundial. Va ser sentir-ho i deixar tot el que estava fent per començar la meva darrera novel·la, “El fill de l’italià”. En aquest cas, nascuda d’una història que m’expliquen.
La majoria de les seves novel·les, però, giren al voltant de fets poc coneguts del nostre passat.
Sí. Jo sóc fill de la postguerra, de la ja tardana, perquè vaig néixer el 1954. Però vaig viure encara molt els silencis de la postguerra, i per aquest motiu, quan he tingut ocasió m’ha agradat preguntar i buscar, i d’aquí han sortit moltes històries, de les que he volgut trobar la llum, perquè ho necessitàvem, i ho seguim necessitant.
Perquè se segueix escrivint tanta narrativa sobre aquells anys?
Parlar de la Guerra Civil i de la postguerra, literàriament és molt eficaç. La guerra treu el millor i el pitjor de cada persona, i a un autor li permet retratar els personatges d’una manera molt radical. Quan els confrontes a situacions de guerra i postguerra no els pots amargar rere cap subterfugi. De seguida els hi veus l’ànima, veus com són de veritat. Per tant, crec que literàriament és eficaç, i per això ho faig.
Abans de la primera línia d’una novel·la històrica, hi ha una tasca prèvia de documentació?
Sí, per descomptat. Jo he viatjat molt a Itàlia, i per escriure “El fill de l’italià”, he llegit altres llibres, d’història, però també he anat a trobar les famílies dels supervivents, perquè em deixessin llegir cartes o dietaris que havien escrit. I he anat a parlar amb aquests supervivents.
I després, basant-se en aquest treball documental, desenvolupa l’artifici i els recursos de la ficció.
Quan començo a escriure, la documentació que he treballat l’aparco. No vull fer història, ni reportatge periodístic, sinó una novel·la, i per tant em quedo amb allò que és fonamental, amb allò que la meva pròpia memòria ha depurat.
De tot allò que ha passat a Catalunya, en els últims anys, se n’escriuran novel·les?
Sí. Moltes, moltes.
Com ara se n’escriuen tantes, donant-li voltes i reflexionant encara sobre la Guerra Civil?
Sí. Crec que, ara aviat, n’hi haurà molts que escriuran de manera una mica oportunista, buscant l’impacte comercial del moment. Si ho anem deixant reposar, amb el filtre del temps, podrem fer una explicació amb molta més profunditat, que no es quedarà només en l’anècdota, el dia a dia, sinó que anirà a veure els corrents de fons que hi havia, que hi ha i que hi haurà al darrere de tot això.
Vostè pot sentir-se temptat, dintre d’uns anys, a novel·lar allò que ara és l’actualitat política i social?
No m’ho he plantejat, tot i que hi he reflexionat molt. Comento l’actualitat, i per tant vaig conservant notes que algun dia podrien servir-me. Però tinc moltes coses al cap. També a vegades escrius coses històriques pensant en el present. “La senyora Stendhal” era sobre la postguerra, en alguns moments l’actualitat hi era present. Quan l’intento explicar als nanos els hi dic que en poden treure alguna lliçó per avui. En el sentit que sigueu constants en la defensa de les vostres conviccions, no us deixeu atemorir, però no sigueu sectaris, no us penseu que els que estan al vostre bàndol són bons i els que estan al bàndol contrari són dolents. Mireu qui teniu al costat i jutgeu-lo en funció del que diu i del que fa, i no del bàndol en què està.
Això, si ho apliquem al moment actual, quina reflexió en surt?
Crec que hem d’estar menys en el sectarisme. Saber posar-nos més a la pell dels altres. Llegir molt més el que diuen els altres (els que pensen més o menys com tu, ja t’ho saps). El que necessitem és entendre perquè hi ha gent que ho veu diferent que nosaltres, quines pors tenen, quins neguits, quines il·lusions. Això és el que t’ha d’ajudar a modificar els teus plantejaments sense renunciar a les teves conviccions, però intentant incorporar a la vegada les necessitats dels altres.
I aplicat al món del periodisme?
Jo sempre dic que el periodisme no ha d’estar a les trinxeres. Els periodistes hem de saber veure les coses amb independència de criteri. Tampoc estic d’acord amb l’equidistància, perquè és molt injusta. Estic d’acord amb la idea que el periodista no pot dir “aquell diu que plou i l’altre diu que fa sol”, sinó que ha d’obrir la finestra i mirar quin temps realment fa. Sóc més aviat partidari dels “no alineats”, aquell antic moviment internacional dels països que no volien formar part de cap bloc. No hem de ser sectaris, sinó comprometre’ns amb la realitat cada dia, i amb la veritat cada dia. Per tant, hem d’obrir la finestra cada dia, i potser alguns dies donaràs la raó als teus, però aquell dia que els teus diuen que fa sol i resulta que plou, la teva obligació és dir que avui us equivoqueu, que ha començat a ploure.
