N dels programes europeus més importants dels darrers anys ha estat el conegut com a Horizon 2020. La Unió Europea hi ha invertit prop de 80.000 milions d’euros, bàsicament per fer ciència i innovació al servei de la competitivitat europea i d’assolir els reptes socials associats. Ja farà a qui pertoqui la valoració del programa i segur que es justificaran tots els diners emprats. Ha estat útil? Segur. Sense ell moltes plataformes tecnològiques o científiques no haurien viscut i el panorama europeu de la innovació encara seria més trist. Però més enllà dels indicadors de procés anem a l’impacte. Europa és més o menys competitiva a nivell global que el 2013 quan es va decidir el programa? La resposta és evident. És menys competitiva. És més petita respecte d’Àsia i és menys innovadora que Estats Units. El que es pretenia, si voleu el “job to be done” que hi havia al darrera, no ha estat assolit. Europa ja va tenir una altra gran ensulsiada amb l’estratègia de Lisboa a través de la qual pretenia ser la regió més avançada del món el 2010. Va ser un fracàs rotund. Ara, per substituir el programa Horizon 2020, segur que en vindrà un altre que almenys intentarà que no quedem encara molt més enrere del que la inèrcia ens portaria. Però el problema no està en aquest tipus de planificació, sinó en la lògica que hi ha al darrera. Un programa es tapa amb un altre, però no es canvia la forma de treballar, la cultura que n’és el substrat. I si un pla no ha funcionat què hauria de fer que el proper funcioni? El problema no és de plans, que més aviat en sobren.
Anem del global al local. Si hom mira la pàgina web de l’Ajuntament hi ha un apartat en què figuren els plans i projectes de ciutats vigents. El primer de la llista és el Programa de Govern de Mandat 2019 – 2023 que vol portar cap a un nou model de ciutat a través de 178 eixos d’actuació. Ja he comentat altres vegades la inutilitat d’aquestes col·leccions d’actuacions. No hi insistirem. Però el sorprenent és que al costat d’aquest programa la llista de plans vigents és impressionant: Pla d’Acció Municipal, Pla de Mobilitat Terrassa 2016-2021, Pla de Desenvolupament Urbà Sostenible Integral, Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM), Anella Verda de Terrassa, Interseccionalitat en les Polítiques Públiques Locals, Accessibilitat Universal, Llibre Blanc de la Cultura, Pla de Dinamització del Patrimoni Cultural de Terrassa, Pla Director de l’Smart City Terrassa, Pla Local d’Ocupació, Pla Director per a la Gestió dels Usos del Temps a Terrassa, Pla Local de les Drogues a Terrassa, Pla d’Equipaments Cívics, Pla Local d’Inclusió Social de Terrassa, Pla Ciutat Amiga de les Persones Grans, Creació d’una Identitat Competitiva per a la Projecció Exterior de Terrassa, Pla de Projecció Internacional de Terrassa, Agenda Urbana de Terrassa. Vistos els resultats podem considerar que, des de fa molts anys, a Terrassa, hi ha hagut més un empatx de planificació que no pas govern.
I Terrassa segur que no n’és una excepció. Quan no se sap què fer, es fan plans. I a més estan molt ben fets. Rellegeixo el de l’Smart City de Terrassa i és molt bo. Llàstima que no sigui realitat. Si només un 5% del que proposen tots els plans hagués estat veritat, Terrassa seria campiona del món en un munt de coses. Finalment algun dia, algú s’adonarà que no pot ser i farà un pla per desplanificar la ciutat. Qualsevol persona sensata ja veu que aquesta manera de funcionar en què els plans es solapen els uns als altres però en conjunt tenen molt poc impacte no porta a enlloc. Hi ha un excés de plans i un gran dèficit d’estratègia.
Molt sovint, a nivell global o local, el que caldria no és una proliferació de plans i de les respectives burocràcies associades, el que caldria és líders amb coratge per afrontar la complexitat. Fer plans per a tot i per a tothom crea la ficció que s’atén tothom. Però el cert és que els plans no són la realitat. L’any 2020 era un número rodó que va servir per inspirar moltes visions de futur i molts plans de tota mena. Ara ja usem el 2030 com a número rodó. El problema no és fer plans, el problema és no assolir mai ni un petit percentatge de l’impacte buscat. Aquesta forma de gestió pública no porta enlloc.
Aprofito per desitjar salut i oportunitats a tots els lectors de Diari de Terrassa per al nou any 2020. Bon Any.
