VUI, dia de Nadal, fa justament quaranta-dos anys que en Charles Chaplin ens deixava. Una gran pèrdua la seva! Contrastant i comparant vida i teatre, la primera no segueix un guió preestablert. Esdevé una obra de teatre que no permet cap assaig previ. Per aquest motiu, cal entrenar el repte que he situat al títol de la columna. Cal assaborir intensament cada segon, abans no s’abaixi el teló i l’obra es clogui sense cap aplaudiment.
Encara afegia que “la vida és tan curta que no dóna per més”. Per tant, cal fer per gaudir-la en plenitud. En aquestes festes nadalenques, sempre tan entranyables, massa gent capgira els seus “esquemes” vitals. Amb o sense creences religioses, sembla com si tothom s’imbuís d’un perfil serè i de bonhomia. En canvi, passat Reis, algunes persones deixen d’ésser-ho i branden una mena de “destral de guerra”. Es tornen esquerpes, eixutes, tibants i orgulloses. Què ho fa, realment? És un somni utòpic desitjar un Nadal diari?
Xarlot és un personatge històric que em té el cor robat. Sempre creuré fermament que segueix ben viu. Que la seva filosofia diària és ben vàlida per al nostre temps. De fet, el Xarlot mantenia que “la vida havia deixat d’ésser un acudit per a ell. Que no li veia la gràcia”€ Tot i que amaga un regust de certa tristor, alhora va amarada d’un toc d’humor.
L’escola d’allò que alguns qualificarien de “vall de llàgrimes” no resulta gens fàcil. Requereix empenta, esforç, compromís, lluita i un punt de rampell o rauxa. Aprovar aquesta assignatura sovint es fa difícil. Potser encara ho tenen més costerut aquells que han perdut algun ésser estimat al llarg d’aquest any que som a punt de tancar. A partir d’aquest record emocionat, envers tots ells, molt més motiu per establir un reset. Llavors, ens replantejarem la pròpia existència. Àdhuc, fins i tot tindrem l’empeny d’ajudar a canviar l’entorn social. Bona falta que fa! Heus ací, doncs, un dels pensaments i reptes que ens haurien de reportar aquestes dates. Massa sovint, la fredor dels diners, el brogit que respirem i la pressa que ens ofega irromp davant del propi nas. Com a pols que ens arriba a ofegar.
