L’amo de l’habitatge va voler impedir que dos okupes que havien entrat en el pis marxessin abans de l’arribada de la policia. Ho va voler impedir, al costat d’altres persones, armat amb pals. Va haver-hi un forcejament i el propietari va resultar ferit en una mà. I els dos okupes han estat absolts. No hi ha proves de la seva culpabilitat.
Els fets van ocórrer en un edifici d’habitatges de Terrassa. L’amo vivia a casa de la seva mare, en el mateix replà on estava la seva, perquè estava d’obres en el seu domicili. Havia comprat el pis uns mesos abans, al desembre del 2018, i l’estava reformant.
L’1 d’abril del 2019, a les cinc de la matinada, un veí matiner va veure que un embellidor de l’habitatge de la víctima estava en el terra, i va avisar a l’amo.
Aquest va sortir al replà. L’acompanyaven la seva dona, el seu germà i un altre veí. Eren quatre. Van observar com baixaven de la teulada els dos okupes. Aquests, en escoltar sorolls, havien decidit sortir per la finestra per la qual havien entrat en el domicili. Allà van romandre uns minuts. Després es van amagar en la teulada.
En saber-se vists, els dos intrusos van demanar a les altres quatre persones que els deixessin marxar, que pagarien el pany. Però l’amo de la casa es va negar amb rotunditat. Havien avisat a la policia i no anava a deixar que s’anessin fins que arribessin els agents.
Va posar una espècie de barrera metàl·lica per a evitar la fugida. Segons una sentència del jutjat d’instrucció número 3 de Terrassa, els okupes li van propinar empentes i l’home va sofrir una ferida en un dit d’una mà. Van ser condemnats a multes de 120 euros (un mes a raó d’una quota diària de 4 euros) com a autors d’un delicte lleu de lesions.
Recurs
Els acusats van recórrer la sentència i han guanyat el procés, perquè un tribunal de l’Audiència Provincial considera que no hi ha proves suficients per a condemnar als ocupants fugaços.
El que va ocórrer va ser, segons aquesta segona resolució, que el propietari i els seus tres acompanyants, armats alguns amb pals, van impedir als denunciats marxar i es va desencadenar una discussió, amb el consegüent forcejament. I en aquest estira-i-arronsa el propietari va sofrir una ferida incisa en un dit de la mà dreta.
Segons el testimoniatge d’un d’ells, els intrusos pensaven que aquell pis era d’un banc. Aquest acusat va negar haver empès a la víctima. Va afirmar que la ferida la hi va fer ell sol. La primera sentència va considerar versemblant i persistent en la seva incriminació la declaració de l’amo i va relatar que els ocupants van decidir empènyer-li perquè no posés cap barrera que evités la seva fugida. En cap moment l’home ni els seus acompanyants van usar els pals.
Només es va tenir en compte per a la condemna un testimoni: el propietari. I en aquest cas, segons el tribunal d’apel·lació, no és suficient. Els magistrats diuen que la primera sentència "no explica les raons per les quals entén que la declaració del denunciant ha de ser mereixedora de crèdit".
El propi denunciant va admetre que portava un pal, i que portaven pals també els qui l’acompanyaven. Estaven en superioritat numèrica i portaven "instruments contundents", i d’això es dedueix "que estaven disposats a usar la força física, de resultar necessari".
La descripció del denunciant sobre la suposada agressió, sobre la manera en què va sofrir les lesions aquell dia, va ser "molt escarida", sense dades precises i concretes. Va ser empès i, en estar agarrat a una baranda, es va tallar. Però no va explicitar quin dels denunciats li va propinar l’empenta ni com tenia agarrada la baranda, ni com era aquesta baranda.
Sense proves suficients
No hi ha proves suficients, assenyala el tribunal. I afegeix que la convicció subjectiva del jutjador "mai pot sustentar per si sola la condemna: s’ha d’optar per l’absolució si falten proves contundents per a desvirtuar la presumpció d’innocència. Encara que entengui més versemblant la culpabilitat dels acusats, ha d’absoldre.
No és lícit "acudir a procediments que tendeixin a sobrevalorar o infravalorar mitjans de prova per a ajustar la realitat probatòria a la convicció interior". I agrega l’Audiència Provincial: "En un Estat Constitucional, les parts i el públic en general tenen dret a conèixer les raons per les quals una persona és o no declarada culpable d’un fet delictiu. Aquestes raons no poden ser purament subjectives, no poden consistir en la simple convicció personal del jutjador".
Els recursos d’apel·lació són estimats i els ocupants, absolts del delicte lleu de lesions imputat. No hauran de pagar cap multa per aquell incident.
