Que des d’ALEI treballem en xarxa per a la inclusió social de totes les persones de la ciutat es deu, necessàriament, al fet que estem davant un fet d’exclusió.
Abans, però, d’aprofundir, és important que puguem definir ambdós conceptes. L’exclusió com a fenomen social és característic de les societats desenvolupades i consisteix en el fet que una part de la població no participa de la societat a nivell polític, econòmic, cultural i social. No es tracta únicament d’una qüestió econòmica ni d’un fet estàtic; és un procés que impossibilita a diferents tipus o col·lectius de persones a participar d’aspectes que es consideren socialment valuosos. Partint d’aquest concepte d’exclusió social veiem dues característiques molt clares; el dinamisme i la multidimensionalitat.
L’exclusió és un fet dinàmic en la mida que està estretament vinculat, en una societat de consum, a la precarietat econòmica i al fet que aquesta capacitat pot variar per a tothom de forma sobtada o mantinguda, ja que és també sensible al pas del temps. En l’actualitat, per exemple, el trencament amb el model tradicional de família, que havia estat la base per la integració social de les persones, és causa i efecte d’exclusió social. Així, les famílies i llars monomarentals, sigui o no una opció escollida, poden estar en risc d’exclusió social per la menor disponibilitat de recursos econòmics i de temps, de la mateixa manera que a mesura que ens fem grans i s’incrementen les nostres necessitats de suport per a la vida quotidiana, la necessitat de recursos econòmics també és major.
En relació amb la multidimensionalitat, com també es dedueix, les persones que no poden participar d’algun dels nivells de la vida col·lectiva que abans hem mencionat, probablement tenen serioses dificultats per fer-ho dels altres.
En definitiva, l’exclusió és la impossibilitat de gaudir dels drets socials i afrontar les obligacions pròpies sense ajuda, de forma prolongada en el temps, la qual cosa pot arribar a tenir greus conseqüències en el benestar emocional i l’estabilitat de les persones, per l’estigma que comporta l’etiquetatge de “persona assistida”.
Fent una mirada a tots aquells grups de persones que actualment viuen situacions d’exclusió a la nostra ciutat i que necessiten algun tipus de suport o assistència extern, podem diferenciar tres grans causes de desigualtat. En primer lloc trobem les discapacitats i/o diversitats funcionals, que porten a més de 1.400 persones a rebre suport o assistència en diferents nivells directament des de les entitats de la xarxa ALEI. En segon lloc, la salut mental i addiccions, àmbit dins del qual hi ha més de 13.200 persones usuàries de diversos serveis ateses directament per entitats d’ALEI. Finalment, trobem la pobresa i immigració econòmica amb un col·lectiu de gairebé 15.000 persones que necessiten algun tipus d’assistència per part de les entitats de la xarxa.
Cal tenir en compte, que aquestes dades es refereixen només a població adulta, però hem de tractar amb una especial cura a totes les nenes, nens i joves que també viuen en situació d’exclusió per diferents causes. En aquest sentit, des de les entitats associades a ALEI es dona resposta a suports específics i es fomenta la participació d’un conjunt de més de 3.000 infants i joves a la nostra ciutat.
Sols aquestes dades representen ja el 15% de la població de la ciutat i són únicament aquelles que, amb dades de les entitats, necessiten una atenció directa. Si extrapolem al volum de persones que es poden trobar actualment en risc d’exclusió, veiem clarament que no és un problema menor ni reservat a determinats col·lectius i que totes les ciutadanes i ciutadans som d’alguna manera susceptibles de trobar-nos en algun moment de les nostres vides, per determinades circumstàncies, en aquesta situació.
Participació social
Ara bé, aquestes característiques de l’exclusió són també la clau per identificar molts punts i espais sobre els quals podem treballar per a la inclusió, trencant el cercle que impossibilita la participació. Si hi ha gent que pateix exclusió per les seves capacitats, especialment des de les entitats lluitem per assolir el repte més difícil: el de participar de manera autònoma i independent en l’economia. A més, treballem eficaçment per assegurar la participació social, política i cultural. Si el principal motiu d’exclusió és la precarietat econòmica, atenem les emergències socials, reivindiquem sense descans que es garanteixin els drets humans i polítics de totes les persones i al mateix temps promovem la incorporació en l’activitat social i cultural. Quan la causa està relacionada amb la salut, acompanyem la identificació de les necessitats personals i fomentem la participació adaptada a cada persona i el seu moment vital. I per això cal la implicació de tothom.
A la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat, a la qual Terrassa es va adherir l’any 2000, s’introdueix el paper fonamental de l’espai urbà, de les ciutats, que al mateix temps són el terreny on sorgeixen les discriminacions i també les iniciatives que pretenen lluitar contra elles. El document apel·la justament a la participació de tota la ciutadania: “Si cada dret definit pertany a cadascú, cada ciutadà, lliure i solidari, ha de garantir-lo als altres”, es diu.
Treballar per a la inclusió és una qüestió comuna i prou motivadora. La ciutadania hem delegat la tasca de garantir els drets i gestionar els nostres recursos en les administracions públiques i el de vetllar col·lectivament per assegurar que aquestes compleixin amb l’encàrrec i ofereixin prou eines, al tercer sector, és a dir, al conjunt d’organismes, institucions i entitats privades no lucratives. Tot i això, hi ha una responsabilitat particular de cadascú de nosaltres en la inclusió de l’altre.
Tanmateix hi ha una qüestió que no podem deixar d’explicitar i és que totes les causes d’exclusió social de forma diferenciada poden ser “expansives” i sovint una sola causa inicial pot degenerar en una altra: no canvia la inicial, sinó que en suma una de nova. Sols per il·lustrar la idea, podem trobar-nos que un accident ens causa una discapacitat física, que pot tenir lligada una implicació econòmica, tant de disminució de la nostra capacitat d’obtenir ingressos com per l’augment de les nostres necessitats. La suma té una repercussió indiscutible a la nostra estabilitat emocional, la qual cosa pot comprometre la nostra salut mental, i tot això ens impossibilita per a esforçar-nos en qualsevol forma de participació.
Des d’aquí ens apropem al concepte d’interseccionalitat, que destaca el fet identitari que resulta de característiques personals, moltes de les quals són motiu d’exclusió, ampliades amb altres qüestions diferencials, com el gènere o la religió, i com interactuen entre si. Aquest marc ofereix una perspectiva diferent per entendre la injustícia social i sense dubte resulta cada vegada més útil, en una societat molt diversa, per trobar vies més encertades de lluitar contra la desigualtat. El primer pas, per això, és el coneixement de la diversitat.