El 22 d’octubre de 1903 es constituïa de manera oficial la societat Casa del Poble, S.A. La signatura va tenir lloc a la notaria del Sr. Soler Vilarasau de Barcelona. Aquella entitat jurídica donava acollida a la Fraternitat Republicana de Terrassa que s’havia creat el 6 de setembre d’aquell mateix any. Entre els accionistes, hi trobem Josep Roca i Roca, Antoni Marsà Bragado, Bonifaci Romero o Domènec Palet i Barba.
Durant la nit del dilluns 23 de gener de 1939 es produïen en aquell indret del carrer Cremat les darreres abraçades i emotius comiats de dirigents i militants d’Esquerra Republicana abans d’iniciar el camí d’un colpidor, incert i humiliant exili. Durant la matinada del dimarts 24 calia cercar desesperadament alguns vehicles i sortir sense demora en uns moments on tot estava perdut.
Trenta-sis anys separen l’inici i el trist desenllaç d’una entitat emblemàtica que fou pionera arreu del país i que acollí en diferents moments històrics nombrosos seguidors, militants i dirigents del republicanisme de la ciutat així com tot un munt d’activitats vinculades amb la cultura, l’art i el lleure. La història del temps present, llarg i desconcertant, ja és per tots coneguda i no menys surrealista. Un immoble, legalment constituït en el seu dia, encara roman en mans de l’Estat malgrat tota mena de recursos i l’existència d’una llei que sembla tractar/definir sobre el retorn als legítims propietaris, sindicats i/o partits polítics d’un immens i reconegut patrimoni. Les previsions/travesses cronològiques han estat moltes però la realitat continua sent un terrible despropòsit. Es poden plantejar projectes i alternatives però el moment més important encara no ha arribat i per descomptat els únics i legítims receptors continuen sent els seus naturals propietaris, hereus directes d’aquells compromesos fundadors de principis de segle. Res aconsegueix minvar el sentiment d’impotència/perplexitat que es fa palès des de fa molt de temps.
Quan el vell somni es faci realitat hom haurà de veure quin és el discurs més adient per a un espai situat en el cor de Terrassa però que no és un emplaçament més dins del centre històric de la ciutat. Aquí és on es troba la clau de volta. Caldrà saber interpretar molt bé un immens espai, obert i perimetrat, com un lloc de memòria on sobresurti el ferm i sincer homenatge a milers de terrassencs que el freqüentaren/estimaren durant el primer terç del segle XX.
El repte no és pas senzill però esdevé sens dubte un dels més importants que afrontem vers la nostra història més recent. El dinamisme sociocultural que destil·lava la institució estava per damunt d’una exclusiva afinitat/militància política. L’esforç i el treball en temps de la dictadura primorriverista foren decisius i extraordinaris. No he conegut cap persona d’edat que no tingués la Casa del Poble com un espai de referència, acollida i mobilització política i/o cultural. Hom trobava l’oferta més adient en l’àmbit del teatre, la literatura, el cant coral, l’excursionisme, l’aprenentatge de l’esperanto o la ballaruca de dissabtes i diumenges. L’eterna demora hauria de permetre tenir els deures molt ben fets quan sigui l’hora. Un acurat respecte per la nostra història hauria d’evitar qualsevol oblit i/o frivolitat.
