A uns tres mesos que es va conèixer la notícia: l’advocat general de la UE va etzibar un "clatellot" a l’oïda dels mandataris de la banca espanyola. Els vingué a dir que, gairebé amb tota seguretat, la decisió final sobre l’índex IRPH (de préstecs hipotecaris) podria trobar-se en un àmbit llefiscós. Potser, fins i tot, la directiva europea el situarà en el sac de punts abusius, tot contrastant-lo amb el famós Euribor. Altres rumors apuntaven a una notificació abans d’acabar 2019. Entenc, però, que amb el Brexit tot això resta posposat.
Si això s’arriba a confirmar, anirà agafant pes específic la teoria que les entitats financeres de casa nostra ja no ho guanyen tot. Després de la sentència judicial desfavorable sobre les clàusules sòl, encara podem recordar altres "KO" tècnics. Com ara el canvi de criteri pel que fa al deutor de les despeses derivades de l’impost referit als actes jurídics documentats (AJD). Uns anys abans, caldria no perdre de vista la problemàtica de les participacions preferents o la sortida a borsa de Bankia. Tot plegat va comportar una "insuflada" de recursos del sector públic que ultrapassen els 66.000 milions d’euros.
Les males llengües parlen que, en cas de confirmar-se el mal auguri, la despesa se situaria a l’entorn dels 44.000 milions. En aquest gruix, la part més important correspondria a Caixabank, arran sobretot d’un famós producte ("Crèdit obert"). No sembla tasca fàcil. Ans al contrari.
Mentrestant, el ritme de creixement o implementació d’oficines "store" i la reducció d’horari d’atenció comercial per finestreta es troba sota mínims. La clientela, de manera especial gent d’edat avançada i algun col·lectiu concret (com ara alguns immigrants), es queixa. No se’ls escolta ningú, a la pràctica. Les decisions dràstiques d’activar el percentatge de digitalització i tecnologia del servei no s’aturen.
En allò que ens pot afectar a d’altres clients acostumem a no trepitjar, gairebé mai, les oficines. Això sí, hem d’anar amb peus de plom per tal que no ens col·loquin "gols per l’escaire" (en forma de comissions sorprenents). N’anirem parlant.
